"Els Born ha de desterrar el mite de la decadència de l'Edat Moderna"

Diu coses sorprenents Albert García Espuche (Barcelona, 1951), arquitecte, escriptor (El inventario, 2002), comissari d'exposicions que van fer època (El quadrat d'or, 1990), historiador de Barcelona i coordinador del projecte museològic del Born, el centre cultural que ha de sorgir en data encara imprecisa -ara es parla de 2010- sobre les runes de la ciutat vençuda per Felip V tal dia com avui de fa 294 anys. Diu coses sorprenents, com ara: "El millor que li ha passat al Born és la lentitud del projecte sobre el que s'hi havia de fer". I també coses tan entenimentades com aquesta altra: "El pitjor, en canvi, és que no s'estigui construint la biblioteca provincial".

Ho recordarà el lector. A les primeries d'aquesta dècada un debat ciutadà va sacsejar Barcelona. D'una banda, s'hi van arrenglerar defensors de què l'antic mercat central esdevingués la seu de la biblioteca provincial que el Ministeri de Cultura devia i continua devent a la ciutat des de fa un quart de segle; de l'altra, els qui propugnaven conservar les restes de la ciutat dels segles XVI, XVII i XVIII conservades sota la coberta de Fontseré i que les obres de la biblioteca havien portat a la llum. Per moments semblava una pugna entre pedra i paper, entre runes i llibres.

"S'ha alleujat la pressió sobre l'edifici, tant de visitants com de lloc de memòria"

"Els anglesos van convertir el carrer de Bonaire en una mena de 22@"

"Fals debat", opina ara García Espuche.

Pregunta. És obvi que la lentitud de la construcció de la biblioteca, vergonyosament encara a l'espera d'informes sobre la idoneïtat del solar al costat de l'estació de França, ha perjudicat el Born. No ho sembla tant que la lentitud d'aquest darrer projecte l'hagi beneficiat...

Resposta. Doncs jo crec que sí, perquè li ha tret pressió. Pressió de tres ordres. Pressió de visitants, en primer lloc. El fet que es mantingui el caràcter d'espai públic del Born, de tros de ciutat de lliure accés a la cota 0, amb entrada només pels que vulguin visitar el jaciment a baix, és una bona solució, adequada al significat d'aquest espai. També hi ha menys pressió arquitectònica: en el projecte final d'Enric Sòria i Rafa Cáceres s'han suprimit els altells previstos inicialment, s'ha simplificat una intervenció que potser demanava massa a un edifici fràgil i complicat com aquest. I finalment també s'ha alleujat la pressió com a lloc de la memòria històrica.

P. Què vol dir amb això darrer?

R. Doncs que ara podem començar a contemplar la nostra Edat Moderna com allò que va ser: una època de puixança econòmica en què es construeix una gran capital com Barcelona. Però això es dóna mentre la ciutat travessa un període de gran conflictivitat.

P. Aquesta conflictivitat ha estat la responsable d'una visió distorsionada del 1714?

R. En bona part. I el Born, justament, ha de servir per desterrar el mite de la decadència d'aquest període. A propòsit d'això acabem de publicar un llibre sobre els jardins de la Barcelona del XVIII. A finals d'any sortirà un altre volum dedicat a la dansa i la música d'aquest període i l'any que ve dos més, un dedicat al joc i l'altre a les festes populars. Tots ells demostren que Barcelona és una ciutat connectada amb Europa, on les innovacions arriben abans que a la cort de Madrid. Justament per això, el debat entre pedres i llibres em semblava fals. De moment, fins que no s'obri al públic, el Born i tot allò que l'envolta està produint llibres, a l'espera de poder mostrar les pedres.

R. Malgrat l'estat permanent de conflicte, doncs, la vida quotidiana era refinada.

P. I tant. Això sortirà en l'estudi del jaciment que estic preparant i que servirà de catàleg de continguts del jaciment. Exemples: el tabac. N'hi ha a la ciutat una extraordinària varietat, arribats de Virgínia, Brasil, Cuba, Malta. Això no és propi d'una societat decadent. O la fabricació de guitarres i arpes que s'exporten a tot el món. O la indústria dels aiguardents: arran del proteccionisme del primer ministre Colbert i dels conflictes bèl·lics amb Holanda i Anglaterra, a finals del XVII s'instal·len a Barcelona un seguit de mercaders anglesos que converteixen el carrer de Bonaire en una mena de 22@ del sector, com ja ho havien fet també amb el vi d'Oporto. Per no parlar dels cafès: a Barcelona, se n'obren a partir de finals del XVII, són pioners a la Península. O la indústria tèxtil o, per dir-ne una altra de més sumptuària, la de perruques.

P. Tot això surt del Born?

R. I dels arxius, és clar. Però el Born permet una cosa única, que és rastrejar la història casa per casa. N'hi ha una que em sembla paradigmàtica per explicar les conseqüències del conflicte en la vida quotidiana. És una casa que va quedar malmesa durant els setges de 1691, 1697 i 1705. Està documentat com el propietari obté una hipoteca per refer-se del primer entrebanc, com segrega un tros de la casa per llogar-lo després del segon, com encara les obres després del tercer. Es convivia amb el conflicte. A més, tothom anava armat, la indústria de les armes era també molt pròspera. Però al costat d'això trobem la figura del veguer, que era una mena de precursor de la justícia ràpida per resoldre querelles veïnals.

P. Són qüestions totes elles de plena contemporaneïtat.

R. D'això es tracta, de connectar la ciutat moderna amb la contemporània.Tot hi remet. Per exemple, ens consta que el 20% -una xifra important- dels homes que treballaven a Barcelona a finals del segle XVI i primers del XVII eren d'origen francès, dedicats principalment a treballar la fusta, a l'ofici de cotxers i més endavant de perruquers. Hi havia també molts milanesos que principalment regien tabernes. És a dir, que l'arribada de gent de fora ve de lluny, la ciutat ha estat de sempre lloc de pas.

P. Quins han estat els problemes en què han topat aquestes investigacions?

R. El principal és que el jaciment, tot i la seva importància, és finalment el rebuig, allò que aquella societat abandona perquè s'hi ha de construir la Ciutadella. És una societat òbviament en conflicte amb el seu passat i que per algun motiu no gens fàcil d'explicar no conserva gairebé res. De la biblioteca del Palau Dalmasses, per exemple, que va ser una de les més importants del país, se'n conserven les lleixes a la Casa de l'Ardiaca, però no els llibres! I de jardins del XVIII no en queda cap, quan l'estudi que acaba de sortir demostra que l'afició a la jardineria i la botànica estava ben consolidada.

P. Com imagina el futur centre cultural?

R. Com un seminari permanent, un lloc de reflexió sobre la ciutat moderna i contemporània. També tindrà caràcter de memorial per qui ho senti així, mentre que hi haurà qui posarà l'accent en l'arquitectura industrial del XIX. La primera exposició temporal que s'hi farà serà sobre el sistema de mercats del XIX de la ciutat, per subratllar aquesta vocació de contemporaneïtat del centre. I tot això passarà al que era la plaça major de Barcelona, la plaça del Born, que ara se'n diu erròniament passeig. Com també s'ha estès a tot el barri el nom de La Ribera, quan durant els segles XVI, XVII i primers del XVIII identificava només les illes de cases de la part baixa del Born, que tenien el seu carrer gran on ara hi ha el passeig del marquès d'Armentera. Era, de fet, la zona més conflictiva i la que, un cop destruïda, va donar origen al barri de la Barceloneta...

P. La ciutat és un milió de coses, que deia l'Arribas Castro.

R. Jo crec que tirava curt.