Lleis de la memòria

El monstre

Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutenberg/Cercle de Lectors

255 pàgines. 22 euros

Sartre deia que la paraula humanitat és subsidiària de la idea de Déu. Abordar la vida i l'obra de Josep Palau i Fabre (1917-2008) ajuda a comprendre que la genealogia dels conceptes sempre remet a un origen numinós i que la mítica condemna bíblica del pecat original té moltes aplicacions reals. Si acceptem que la idea de complexitat també inclou l'ambigüitat i aquestes rectes guanyades després de torçar la torsió, podem dir que Catalunya és pròdiga en figures complexes: d'Ors, Dalí, Cambó, Sagarra, Espriu, Foix, Pla... Els materials autobiogràfics aplegats sota el títol d' El monstre -la majoria escrits entre 1984 i 1985, una època en què Palau i Fabre, amb tota la raó del món, se sentia molt poc reconegut- evidencien que només una sola forma del pecat original escapa a la gràcia dels homes: no haver exercit cap mena de poder, no tenir una escuderia al darrere, abordar el pas de la història en solitari i a contrapeu. Palau i Fabre no va ser franquista, ni tampoc un republicà ortodox, sinó un individualista. Al nostre metabolisme cultural sempre li ha costat digerir aquesta triple condimentació. L'oblit i la restauració tardana de l'obra immensa de Palau i Fabre resulten inexplicables sense aquesta constatació.

El monstre es va publicar per primera vegada l'any 2005. En l'edició present s'han inclòs alguns paràgrafs que l'escriptor va afegir posteriorment i també alguns articles de caire autobiogràfic. El llibre compta amb un pròleg de Julià Guillamon, crític literari que, d'una manera tan pertinaç com sàvia, està culminant una tasca fonamental en la nostra cultura: rescatar la literatura catalana de l'exili, baula essencial per connectar generacions, èpoques, tensions, tradició i temàtiques literàries truncades.

El monstre es revela com la declaració d'una persona creïble, és a dir, capaç de noblesa i contradicció. Fins i tot els triples salts mortals executats en aquestes memòries -sobretot la quixotesca idea d'infiltrar-se a Falange per dinamitar el règim dictatorial des de dintre- imprimeixen un segell de volubilitat humana. La llarga desolació personal que es plasma a El monstre també emmiralla una desolació col·lectiva. L'acritud, la modulació testamentària i el sentiment de pèrdua i manca de reconeixement són el nervi d'aquest llibre. Palau i Fabre confessa les dificultoses relacions amb una mare que en cap moment li transmet estima; relata el seu pas per un internat on la misèria moral ho cobreix tot; exhala el seu remordiment pel fet de ser un desertor de l'exèrcit republicà; detalla les seves activitats per revitalitzar el desnonat entorn cultural de la Barcelona de postguerra -redreçament de la societat Amics de la Poesia, fundació de la revista Ariel...; evoca la seva marxa a París davant de la indiferència de tothom -només el seu pare i Sagarra li adrecen unes paraules "veritablement humanes" per acomiadar-lo; rememora el descrèdit que li va comportar la republicació, l'any 1947, d'un article que havia publicat a Solidaridad Nacional el 1939, i en el qual l'escriptor assumia les fórmules protocol·làries de lloança a l'alçament protagonitzat per Franco. Quan torna a Catalunya setze anys després d'haver-ne marxat, serà rebut amb fredor. Viu en el confinament. Ha traduït Llull i Ausiàs March al francès, i Balzac i Rimbaud al català. És un dels més grans experts en l'obra de Picasso. Però el gran poeta alquimista és relegat a l'oblit i la seva obra teatral només ha estat resposta amb desatenció. Tot l'esperit d'aquestes memòries és reactiu. Per això no és d'estranyar la deriva antiintel·lectualista quan l'autor remarca conductes tèrboles en Carner, Camus i Malraux; ni el desdeny amb què parla d'Espriu i Fèlix Millet; ni la voluntat explícita de "desemmascarar i parar els peus a certa genteta"; ni la seva admiració per paradigmes messiànics i rebels com Rimbaud, Llull, Verdaguer, Erasme o Artaud.

La lectura d'El monstre ens aporta dades d'una figura heterodoxa dins del marc complex de la literatura catalana, un àmbit molt lliurat a allò que Nietzsche anomenava "persones amb una naixença pòstuma". En vida, Palau i Fabre va haver de suportar adversitats i silencis agressius. Segons confessa ell mateix la pràctica de l'onanisme va constituir la seva "més autèntica defensa" contra la indignitat que l'assetjava. Una via de sublimació que, a banda d'invertir alguns supòsits del freudianisme, exposa les carnadures de la nostra tradició.