Parelles

Els presentadors televisius que busquen guanyar-se la simpatia de l'audiència per la via de l'humor haurien de repetir-se com un mantra que més val caure en gràcia que ser graciós. I que basta voler forçar la comicitat a plató perquè aquesta faci mutis i es reclogui al camerino, obstinada a no sortir-ne fins que les càmeres s'apaguin. De totes les possibilitats, la més arriscada és la de voler ser graciós en parella. Aquesta sí que és una fórmula relliscosa, que pot derivar en les vores de la incomoditat pròpia i aliena, és a dir, la de l'espectador, tot i que els més durs de cor poden optar també per divertir-se a costa de, i no amb, els presentadors en qüestió.

No haurien de menystenir aquest risc els conductors d'un dels pocs programes que TV-3 ha estrenat aquesta gasiva temporada d'estiu, en concret la nit dels dijous, Llegendes urbanes: Juan Ramon Bonet i Jordi Rico. A tots dos els hem vist feines més reeixides, el primer especialment com a reporter de Caiga Quien Caiga a Telecinco i La Sexta (a la televisió catalana també ha treballat, entre d'altres, a Qui corre vola). I Rico ens va fer riure més d'un cop a la sèrie Porca Misèria. Ara aquests dos graciosos contrastats han ajuntat forces i el resultat no acaba de quallar, si bé s'ha de dir que els acudits fàcils servits des del guió tampoc no els ajuden gaire.

Les eleccions sempre signifiquen renúncies, però Llegendes urbanes estaria millor si es confiés tota la part de conducció només a Bonet, de fet el presentador titular, a qui es veu molt més segur i solvent en el paper. En qualsevol cas, la presentació és només una petita part d'aquest espai que, sense ser un descobriment imprescindible, acompleix bastant bé la funció d'entreteniment amb què ha estat creat, i és enginyós, tot i que per moments també una mica irritant. Com bé indica el títol, es tracta d'anar mostrant una petita col·lecció d'aquelles històries que l'imaginari col·lectiu dóna per autèntiques, a una velocitat supersònica en temps d'Internet. Coses com ara els riscos de perdre un ronyó que poden amenaçar el viatger despistat en indrets amb aura de perillosos, com determinats racons de la ciutat de Rio de Janeiro, o el mite segons el qual algú va tenir l'ocurrència d'assecar la mascota dins del microones, amb resultats gore.

El programa és una successió de paranys per a l'espectador, perquè de les quatre llegendes presentades, via reconstrucció, en cada espai, només n'hi ha una de certa. Diem que és irritant perquè algunes escenes de les suposades docuficcions són molt tosques, en un to volgudament exagerat. Però també, vet aquí un gol a favor seu, perquè el repte que ens plantegen és endevinar quina de les històries és verídica, i si no afinem bé la tria podem sentir-nos una mica bambos quan, ja al final de l'emissió, se'ns doni la resposta correcta.

Per cert, no hi ha cap cas documentat de mascota cuinada per accident, ni de turista que hagi tornat del Brasil amb un ronyó menys. Però sí d'algú que va aconseguir volar servint-se d'un grapat de globus i una gandula de jardí, la qual cosa ens fa matisar la qualificació d'ingenu per al sacerdot que aquest estiu va protagonitzar un luctuosament frustrat viatge amb tan casolà mitjà de transport. I resulta que tampoc és tan estrany que algú fingeixi un autosegrest, amb finalitats diverses. Un català ho va fer per poder passar les festes de Nadal amb l'amant sense bronca per part de la legítima. Però aquesta se'n va acabar assabentant i no li va fer cap gràcia. Queda dit un cop més: les parelles són un material molt fràgil.