Observador de la naturalesa humana

Molts d'autors s'oposen d'una manera no solament ridícula, sinó verament afrontosa a revelar les deus d'on han poat molta de valuosa informació. Aquest sentiment no és pas el nostre. No intentem sinó de complir amb tota integritat els deures responsables de les nostres funcions editorials; i baldament l'ambició, en altres circumstàncies, hagués pogut menar-nos a recaptar l'autoria d'aquestes aventures, fet i fet la nostra consideració envers la veritat ens prohibeix de reivindicar cap més cosa que el mèrit de llur assenyat ajust i imparcial relació. El treball d'altri ha bastit per a nosaltres un immens dipòsit de fets assenyalats. No ens cal sinó distribuir-los, i comunicar-los, en clar i amorós corrent, mitjançant aquests fascicles, a un món assedegat de coneixement pickwickià".

"A Dickens no li importaven les minúcies, sinó els detalls i la vasta Humanitat"

Així comença, en traducció de Josep Carner, el capítol 4 d'Els papers pòstums del Club Pickwick, assumpte que la tradició ha convertit en cita obligada dels meus lectors en el darrer article de la temporada. Si any rere any aconseguim que més catalans llegeixin aquesta novel·la malgirbada, però prodigiosa en humor i gentilesa, rica en extrem en llengua carneriana, per bé que traductors molt savis ens hagin dit manta vegada que aquest llibre necessita una nova traducció, serem feliços. Una nova traducció serà bona si la fa segons qui, però potser perdrà aquesta enorme sintonia que el nostre "poeta príncep" va demostrar tenir amb un dels llibres més amables i carregats de bondat que mai hagi donat la literatura universal.

No ens desviéssim!, costum d'aquests articles, cosa de fet tan abominable com Henry James jutjava l'estructura del Pickwick (el plot, en diuen els anglesos), ell que no cometia ni l'error més petit quant a la construcció novel·lesca, però afer que ha merescut un llibre de Wolf Lepenies que es diu, ni més ni menys, Warum war Henry James so schlechter Laune, és a dir, ¿Per què Henry James estava sempre de mal humor? (Berlín, 2007). Doncs no: no ens desviarem. Dickens, com Carner, i a diferència de Henry James, sempre va estar benhumorat, i potser va portar aquest humor fins i tot a l'extrem de la pallassada, com sap tothom, en les famoses gires per Amèrica.

Enorme és la glòria i la grandesa d'aquest llibre, admirat per uns quants dels millors homes de lletres que he conegut: Luján i Paco Noy eren la viva reencarnació del personatge Pickwick; Martí de Riquer, ara veieu, rellegeix el llibre cada dos anys (tot estiu el Quijote, naturalment); i Miquel Siguán, potser en cerca de psicologia, que vol dir "ciència de l'esperit o de l'ànima", va confessar que s'hi delia cada agost: al cap i a la fi, quan a Pickwick li pregunten si és filòsof (cap. 2), ell respon: "No. Observador de la naturalesa humana". Així és el fet: Dickens posseïa, d'una banda, un sentit innat per ensumar el gust i la religio dels seus lectors, el poble; i mai va defraudar-los, llevat de quatre aspectes que Chesterton anota, sense maldat, com Weller, el vell, al capítol 33. D'altra banda, era d'un natural tan carregat d'aquella virtut que els grecs van dir-ne agape, que ja podia agafar el tema més autobiogràfic (David Copperfield), més sentimental (Little Dorrit), o més neo-gòtic (Bleak House), que sempre en sortia per la porta gran de l'art literari de la més clàssica i pura qualitat: delectar i ensenyar alhora, "en clar i amorós corrent".

Quan la senyora Bardell, la dispesera, el porta als tribunals per incompliment d'un mal entès acord de matrimoni, Pickwick ho entoma tot de la millor manera, i, per sentit de l'honor i dignitat cavalleresca, no es priva de fer camí fins a la presó de Fleet Street. Quan Winkle es troba en gran destret a causa del casament furtiu amb una Arabel·la enjogassada i agradívola, Pickwick el defensa i li restaura tant com pot l'honorabilitat. Quan Pickwick es retira al camp (una manera com una altra d'acabar cuita-corrents una novel·la, gènere que sempre ha consistit en un tall arbitrari fet sobre el continuum de la vida), se n'hi emporta Sam, el seu criat, al qual dedica (i viceversa) un noble afecte "que res sinó la mort no estroncarà".

Així és aquest ciutadà de Londres que Chapman, l'editor, i Seymour, el primer dibuixant dels fascicles, van voler que es dediqués tan sols a fracassar en tota empresa deportiva. Dickens va anar més lluny: partint, com ja he esmentat en la citació que encapçala l'article, de la realitat i els fets que li fornia l'Anglaterra del seu temps, l'autor va crear alhora un dels pocs mites que ha donat la literatura contemporània -de fet, més d'un, perquè el llenguatge de Sam Weller ha motivat que la ciència lingüística encunyés el terme wellerisme; i la quasi narcolèpsia que pateix el fat boy ha batejat, també en els annals de la medicina, "la síndrome de Pickwick"- i un d'aquells personatges que us entren al cor per fer-vos, per poc mal·leables que sigueu, una mica més amables amb els conciutadans. ¿Potser falla l'estructura? I què importa! ¿Potser Carner va donar al cap de colla d'aquell club un punt d'exageració quant a bondat i cortesia? Doncs benaurada amplificació. De minimis non curat Dickens, com va dir l'arxidiaca Lupitus de Barcelona (segle X). A Dickens no li importaven les minúcies; li importaven els detalls menuts en la descripció, i, com a Melville, a Bartleby, la vasta Humanitat.