La Xina ja és a casa

Finalment, i ja era hora, la Xina s'ha introduït de forma irreversible en les nostres vides. La llengua xinesa, que fa un parell de dècades s'ensenyava tot just a mitja dotzena d'alumnes a l'Escola Oficial d'Idiomes, s'ofereix ara arreu; l'excel·lent tasca feta per l'Escola de Bambú de Casa Àsia ha obert la finestra a un altre món pels més petits; la imminent obertura a Barcelona d'un Centre Confuci -una institució, vinculada a Pequín, similar en els seus objectius a l'Instituto Cervantes o al Goethe Institut- reforçarà substancialment l'oferta lingüística i cultural xinesa a Catalunya; la pràctica creixent de presentar els estudiants als exàmens del HSK -el certificat oficial de xinès preparat per Pequín- està contribuint a la millora i equiparació dels nivells. El món acadèmic tradicional, com era de témer, reacciona més lentament, limitant l'aprenentatge del xinès a les seves escoles d'idiomes -i això només en algunes, poques, universitats- i a alguna facultat de Traducció: la UAB és pionera en aquest camp i els estudis de lingüística xinesa -dels que està preparant un grau- hi estan ben arrelats. Alguns centres universitaris, com l'Escola Superior de Comerç Internacional (UPF), fa ja 15 anys que tenen xinès i història de la Xina al seu currículum: tres anys complets de xinès proporcionen als seus estudiants una formació competitiva respecte als seus homònims europeus. El que fins ara era un cas aïllat aviat esdevindrà la norma, ja que els cursos de xinès s'estan implantant a totes les grans escoles de negocis. Al segle XXI dir que la Xina s'està despertant no té cap sentit: els que ens hem de despertar som nosaltres.

Ja hi ha uns 40.000 xinesos a Catalunya i un 60% viu a l'àrea metropolitana

Però aquí és inevitable perdre una peça a cada bugada, i l'adequació al pla de Bolonya implicarà, contra tota lògica, la desaparició dels Estudis d'Àsia Oriental, uns estudis generalistes en el camp de la sinologia que obrien el camp a una especialització posterior. És un retrocés evident respecte al que ja es tenia, que el temps -un dels múltiples temps perduts del nostre sistema universitari- s'encarregarà de corregir. Mentrestant, esperem que l'homologació de Bolonya facilitarà als nostres estudiants anar a fer aquests estudis sinològics de base als països dels nostre entorn més immediat.

Però l'element detonador del canvi, el que a la llarga ens igualarà finalment a Europa en aquest camp, és la creixent presència d'una comunitat xinesa al nostre país: ja hi ha uns 40.000 xinesos a Catalunya, un 60% a l'àrea metropolitana. Arriben aquí amb l'esperança de muntar una empresa i de compartir-la amb la família: la que ja tenen -pares i germans- i la que tindran -dona i fills. Busquen una certa seguretat i, per tant, es desplacen en grans grups emparentats -el 70% dels xinesos de Catalunya vénen de Qingtian i els pobles del seu voltant- i munten inicialment empreses similars a les que ja hi ha, per aprofitar els canals oberts i el know how acumulat: restaurants, establiments tot a cent i tallers de confecció han estat els camps més obvis per les primeres generacions d'emigrants. La immensa majoria es paguen el viatge i arriben aquí amb l'esperit d'empresa que ha caracteritzat des de fa segles l'emigració xinesa, donant-li unes pautes d'implantació d'una continuïtat sorprenent. Uns pocs han de contractar algun grup per tal que els pagui el viatge i els garanteixi la feina en arribar: el pagament d'aquest deute, en condicions de treball molt dures -tan dures, per altra banda, com les que han deixat a la Xina- dura un parell d'anys.

Però en una comunitat amb canals de promoció i d'ampliació ben establerts no triguen gaire -molt menys d'una generació, potser un terç- a diversificar-se en un negoci propi: en aquest moment proliferen les empreses de serveis a la pròpia comunitat. És una emigració ordenada, ben connectada amb els altres centres europeus de la diàspora xinesa, que escolaritza els seus fills, casa els seus joves, i envia les restes dels seus vells a ser enterrades a la Xina. El segle XXI ha començat a veure la seva arribada a la universitat: la seva cultura de l'esforç i el seu respecte pel coneixement no trigaran en situar-los al capdavant de les carreres d'elit, com ha passat arreu d'Europa i d'Amèrica. Quan d'aquí a pocs anys poguem comptar amb un grup de joves catalans amb una formació bàsica en el camp de la sinologia -feta aquí o a Europa-, i hi hagi també un grup de joves professionals xinesos que puguin fer de pont entre el nostre país i el món xinès -els màsters professionalitzadors com un que ja hi ha a la UAB sobre les relacions entre la Xina i la UE no trigaran a generalitzar-se-, els nostres professionals podran anar a la Xina ben preparats i ben assessorats, i podran finalment superar el greu escull de les negociacions amb els xinesos: així és com ho fan tots els altres països europeus que tenen ja una presència en el teixit social xinès. I serà així com, amb dos segles de retard, accedirem finalment a la normalitat. Esperem que no sigui, altre cop, massa tard.