Pendència

En un país menys traumàtic (si tal cosa existeix), a qualsevol país de l'altra banda per exemple dels Pirineus, un autor com Rodolf Llorens i Jordana (1910-1985) seria dels més apreciats per la crítica i pel públic, els seus llibres, com els dels clàssics, no pararien de reeditar-se, seria més conegut que Josep Pla, alguna de les seves obres (segurament Com han estat i com som els catalans) seria de lectura obligatòria a les escoles, moltes de les seves dites i opinions haurien passat al domini públic, el seu estil seria un dels models arquetípics de la llengua, els estudiosos estudiarien i els intel·lectuals aprofundirien les seves idees (com el concepte de renaixença que dóna a la primera part de Josep Robrenyo. El nou concepte de la Renaixença, o les versions diferents del llibre La ben nascuda, rèplica a la ben plantada), la seva manera de veure el món i el país serviria d'antídot eficaç contra les bajanades suposadament polítiques i culturals que ens empassem cada dia, el conjunt dels seus escrits seria importantíssim per a tots els artistes de la prosa i del vers, els tractats de retòrica es nodririen amb exemples de la seva ploma, i els seus llibres es trobarien a dues cases de cada tres. Avui no es troben ni a les llibreries de vell.

Alguns crítics, pocs, l'han maltractat, la majoria l'han ignorat i la resta segurament ni el coneixen. Aquesta trista situació, però, durarà poc, perquè l'obra té un pes que s'imposarà. Una de les raons del retard en la seva valoració és perquè a Llorens i Jordana no l'han pogut encarrilar ni en una línia noucentista ni en una línia antinoucentista perquè ell porta la línia Llorens i Jordana, la qual cosa en el fons i a la llarga és un gran avantatge per ell i per nosaltres. A cada ratlla que escriu es fa present la seva original personalitat, la seva agudesa, el bon humor, la seriositat del compromís amb cada tema que toca, la vivacitat del món que porta a dins (que no és cap ectoplasma sinó el món real, precisament, perquè Rodolf Llorens no és cap tocaboires ni bufanúvols), la riquesa i gràcia i propietat del seu llenguatge i, en fi, la fonda independència del seu pensament.

Però si el que diu i la manera com ho diu és indiscutiblement nou i original, tampoc no s'ha de pensar que sigui cap extravagant dels que busquen tres peus al gat o cinc al moltó, perquè el seu concepte també és més vell que l'anar a peu. El nou concepte del senyor Llorens és nou al món de la cultura que ell en diria consagrada, però antic pel que fa al pensar espontani de la gent que no conferencieja ni dicta pautes però pensa amb el propi cervell i no es deixa entabanar per les rodes de molí imperants, ni en l'època inquisitorial ni en la capellanesca ni en la mediacritat d'ara. Vull dir que aquesta independència de Llorens pel que fa a poders culturals, capelletes, tendències o patumeries, no el converteix en un cas aïllat sinó al contrari, li permet de relligar-se millor amb el país, amb la gent, amb els artistes i pensadors, de tal manera que quan el llegim ens fa l'efecte d'un autor viu que escriu sobre un tema viu. I és veritat. La saba viva del llenguatge corre per la seva prosa. L'esperit, lliure, batega en les seves idees.