Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Art

Història d'una porta

Fa ja uns quants anys, Carles Taché va decidir remodelar la seva galeria i substituir la porta d'entrada per una altra de més vistosa. El nou accés va resultar ser més gran i pesat, però vigoritzava i feia més voluntariós l'acte d'incursió a la sala. No s'havia de tocar el timbre, només calia haver fet un bon esmorzar per així empènyer amb més energia l'acer d'una barana vertical que ens conduïria a un espai més lleuger i estàtic. Des de llavors, entrar en una sala de Consell de Cent es va convertir en un moviment reglat, ja que poc a poc totes les galeries que anirien prenent posicions en el cèntric carrer van acabar imitant aquella entrada tan característica. Negada la seva diferència, la voluminosa porta es va replicar en tres, quatre i cinc, i no sabem quantes més, fins a convertir-se en un accés exemplar en espais com el de Toni Tàpies, María José Castellví, Àmbit o Llucià Homs. Una porta estandaritzada que avui es pot trobar en els barris de galeries de Chelsea, de Manhattan, a la Rive Gauche de París o en el madrileny Chamberí. ¿Podria significar alguna cosa la identitat infinita d'una porta? Borges diria que totes donen entrada al mateix art, a la mateixa perspectiva o esdeveniment únic per tot el que succeeix a les coses més diverses. Univocitat de l'art i l'artista.

La qüestió de saber el que és primer en la creació, si el com o el què, no pot resoldre's per raó d'una porta. I si fos així, estaríem parlant d'una sola porta, l'única que en tota la història de l'art ha sublimat la condició voyeurística de l'espectador: el "vel" de la instal·lació Étant Donnés, de Marcel Duchamp -ara al MNAC- representa la porta que és "equívoca", capaç d'expressar tots els esdeveniments en un, un accés que es confon i ens confon amb el que la fa possible.

Però estàvem amb la porta de la galeria Carles Taché i amb l'assumpte de com el seu disseny pot ser lògic, algebraic, físic, transcendental, fins i tot moral. En realitat, són els dominis que guarden les frontisses el que de veritat importa. Cansats de veure els mateixos noms, les mateixes cares, els mateixos perquès i les mateixes solucions a problemes artístics semblants, heus aquí una col·lectiva que no pretén regnar sobre -ni sota- cap concepte. La que presenta el galerista barceloní ve a ser un resum del que ha programat durant els dos últims anys, amb algunes rareses de Frederic Amat, Jannis Kounellis, Vicenç Viaplana, Sean Scully, Jordi Colomer, Liliana Tomasko, Campano, García-Alix i Cornelia Parker. Podria semblar un estand d'una fira, ja que cap obra guarda familiaritat amb cap altra. Únicament dues peces comparteixen una mateixa poètica: les sèries fotogràfiques de Sean Scully (Inis Meain i Inis Oirr) i Cornelia Parker (Brontean Abstract) aconsegueixen fer-nos sentir pietat per les pedres i l'espessor de l'orgànic, petites fotografies en blanc i negre sobre la fantàstica taumatúrgia geològica que es pot soldar amb la poesia.

En la col·lectiva Interludi, a Estrany & De la Motta, aflora també aquest sentit de fortuïtat de l'art quan barregem mons estranys: el de Nedko Solakov, Thomas Ruff, Esko Männikko, Jonathan Monk, Alicia Framis, Ignasi Aballí, Douglas Gordon, Hernández Díez, Bustamante, Marijke Van Warmerdam i Gregory Crewdson. El simulacre i la còpia ho reprèn tot sobre un nou pla que impedeix qualsevol sublimació aconseguida. Mantinguem l'originalitat d'una porta.

Artistes de la galeria. Carles Taché. Consell de Cent, 290. Barcelona. Fins al 31 de juliol

Interludi. Galeria Estrany & De la Motta. Passatge Mercader, 18. Barcelona. Fins al 31 de juliol

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 17 de julio de 2008