Laporta

El gran problema amb Joan Laporta no és només que el Barça porti dos anys sense guanyar res o que s'aferri a la cadira amb un 60% de vots en contra. El més greu és que en nom del 'més que un club' s'està convertint paradoxalment en 'menys que un club': el club dels independentistes.

El Partit per la Independència que Laporta va contribuir a fundar va desaparèixer ja fa anys sense superar mai l'1% dels vots. En 28 anys de vida del Parlament, els diputats independentistes no han arribat mai al 18% dels escons. I no hi ha ni una sola enquesta seriosa que digui que els independentistes són majoria a Catalunya. Vincular el Barça a aquesta manera esbiaixada d'entendre el 'més que un club' és el camí més recte cap a la irrellevància d'una entitat que enalteixi Oleguer i xiuli Xavi.

És difícil d'entendre que el president d'un club que encara aixeca passions arreu del món aspiri a una massa social tan minsa. Però aquest sembla l'objectiu de Laporta quan acaba els discursos amb "Visca Catalun ya lliure!". O quan la vigília de la moció de censura s'envolta d'intel·lectuals nacionalistes i 'pujoleja' abraçat a la senyera en lloc de presentar un projecte esportiu.

En Núñez donava una imatge certament millorable de l'entitat i tothom coneixia les seves conexions amb el PP. Però mai no li va passar pel cap acabar un discurs al crit de "¡Viva España unida!". Ni treia pit envoltat de teòrics del 2 de maig. Les seves idees polítiques no expulsaven seguidors potencials perquè se les guardava per quan no representava el club. El Barça era agnòstic i això ajudava a fer-lo més gran.

Tot això està canviant i ho pateixen molts seguidors d'arreu del món. A molts pàries que quasi no tenen res per menjar els canvia la cara quan senten la paraula Barça, cosa que està a l'abast de molts pocs clubs. Jo ho he vist a llocs tan trinxats com Darfur, el Congo, Uganda i Zimbabue i encara que costi de creure aquest sentiment no té res a veure amb l'Estatut ni el sobiranisme. Ni tan sols amb la independència.