Francesc Domingo esfilagarsat

Acostar-se a Francesc Domingo (Sants, Barcelona, 1893 - Sâo Paulo, 1974) no és fàcil. Va ser un pintor inquiet i dotat, però amb una trajectòria accidentada, canvis d'estil i una vida plena d'infortuni. Tot plegat faria que el seu art no acabés d'esclatar plenament. Però va ser un artista respectat per tothom, tant pels moderns -com Joan Miró o Sebastià Gasch- com pels clàssics -com Rafael Benet o Joan Merli. La seva producció més reeixida abraça de 1919 a 1933; abans, és més aviat talpera i, després, es torna convencional i avorrida, com passa amb tants artistes catalans d'aquell temps. El Museu Abelló proposa una revisió amb l'afany de mostrar-ne el bo i millor.

L'etapa daurada de Domingo comença amb Els jugadors de cartes (1919-1920), del MNAC, i es clou, aproximadament, amb Apolo Palace o també Concert Sevilla (ca. 1930-1933), de la Col·lecció Cendrós. Són les dues obres cabdals, però a Mollet no hi figuren. La primera, per raons de conservació i perquè sol estar a la col·lecció permanent del MNAC i no es deixa així com així. La segona, potser s'escapa del plasticisme espiritual, que és com s'ha subtitulat l'exposició. O potser perquè la comissària, Natàlia Barenys, l'ha guardat per a una continuació dedicada a l'obra de 1930 en endavant. Concert Sevilla no és l'arrencada fabulosa d'una nova etapa, diguem-ne realista, sinó que representa el crepuscle magnificent de l'anterior. Després d'aquesta tela memorable, Domingo ja no va fer gran cosa, i no pas perquè perdés facultats sinó perquè, arran del retorn a Barcelona, va haver-se d'emmotllar ràpid als mal gustos de la Sala Parés i la seva substanciosa cartera de clients, igual que Togores i la resta. Amb tot, durant els dos primers anys de davallada, Domingo encara va tenir temps de pintar la bona societat barcelonina amb molta gràcia, com l'esplèndid retrat d'Isabel Moreno de la Torre i Albareda (1931), del MNAC, o el de la cunyada de Francesc Cambó, que han quedat al marge de la tria.

Barenys, continuadora de Jaume Pla en l'estudi de Domingo, ha tingut encerts memorables com el d'esbrinar la relació amb el poeta René Char o haver localitzat algunes peces molt bones dels anys vint, però tant la tria com el discurs són massa confusos. I quan vol justificar el realisme convencional de l'artista en fa una interpretació molt sui generis. Fent una el·lipsi del temps acomodat de la República, afirma que, arran de l'esclat de la Guerra Civil, Domingo posa el seu art al servei del poble, i afegeix: "la coherència interna amb aquest discurs l'obligarà a abandonar les fórmules anteriors d'investigació plàstica, per ser minoritàries, camí que seguiran molts altres artistes de la generació del 1917".

Domingo també va ser un excel·lent dibuixant. És una de les facetes per les que és més conegut i apreciat, però en aquest aspecte fonamental tampoc se li ha fet prou justícia. En canvi, s'ha generat una part titulada Francesc Domingo en els museus [de la Xarxa de la Diputació de Barcelona, on itinerarà després] que enfonsa de cop la resta. Segurament ha estat una imposició. Que una peça estigui en un museu no vol dir res. En aquest trist epíleg tot s'hi val -qui paga mana i no hi ha èpoques ni acotacions estilístiques que valguin- i, al costat d'un bonic retrat de l'amant de Plandiura o un magnífic dibuix dedicat a Francesc Trabal, hi ha les pitjors rampoines de la Col·lecció Riera, comprades a preu d'or, fa anys, per la Generalitat i disseminades en silenci per por de no aixecar massa la llebre.

El plasticisme espiritual de Francesc Domingo. Museu Municipal Joan Abelló. Berenguer III, 122, Mollet del Vallès. Fins al 30 d'agost