Ukiyo-e

Imatges del món efímer. Això vol dir, més o menys, aquesta expressió japonesa que titula la meravellosa exposició que ens ofereix la Caixa de Catalunya a La Pedrera. I si dic més o menys és perquè aquesta expressió, expliquen els experts, s'ha anat carregant de sentit amb els anys, millor dit, amb els segles, i inclou matisos diferents que s'han acumulat dins de l'ukiyo. Món passatger, món vivent i fugaç, amb el sentit afegit de flotar en les aigües del temps, món dels plaers, món de les aparences, en contradicció d'allò que és sagrat i perenne. Ukiyo és tot això i la e simplement vol dir "imatge". L'exposició ens mostra una esplèndida col·lecció d'aquestes imatges de l'ukiyo, procedents de les col·leccions de la Bibliothèque Nationale de France. Imatges produïdes en sèrie, amb la tècnica de la xilografia, és a dir, gravats en fusta, en fusta de cirerer, habitualment, i, si en els seus orígens es tractava de gravats només en blanc i negre, aviat van ser en colors, aconseguits en successives impressions de diverses planxes tintades. L'exposició ofereix, a més dels gravats, algunes planxes i instruments i un documental eficacíssim que explica en detall aquesta tècnica.

Aquestes imatges fugisseres tenen molt a veure amb el plaer. Ja sabem que el plaer és esmunyedís com una anguila. I aquests japonesos d'Edo, que és la ciutat on es feien aquests gravats, tenien a la seva ciutat un barri per als plaers, amb teatres, cases de te i de cortesanes, llocs per a la lluita de sumo. I per reviscolar el record de les estones de plaer passades allà, els gravats eren de gran ajuda. I pels visitants de fora, endur-se'n un gravat era com, per un visitant de Las Vegas, endur-se'n una postal. La diferència és que aquests gravats japonesos són una meravella d'inspiració formal i d'execució tècnica. És clar que els visitants del barri del plaer d'Edo no eren les masses turístiques d'avui dia.

Les escenes de teatre, les de la lluita de sumo, les de cortesanes, les eròtiques, donen, tant per l'estilització sinuosa dels cossos com per la riquesa dels vestits, enormes possibilitats de composició i de color. La visió sintètica es va perfeccionant amb els anys, de forma que, quan s'arriba al segle XIX i el paisatge pren un lloc significatiu com a protagonista de les imatges, en comptes de ser una escenografia de fons d'algunes escenes, tota l'experiència de composició adquirida passa a ser una experiència de visió del món, que resulta marcat, en la seva representació, per una forta càrrega sintètica. La famosa onada de Hokusai, o qualsevol de les vistes del mont Fuji, no hauria estat possible sense aquest camí d'aprenentatge de visió sintètica i de tècnica dels segles anteriors. I si algú pot pensar que el paisatge és estable, que no forma part del món efímer, la lliçó dels japonesos, incloent-l'hi, és mostrar-nos que som nosaltres, efímers, els que fem efímer el paisatge. Perquè el paisatge com a tal només existeix en la visió de cadascú.