Pse pse

Krèmlins del món, pobrets, que tots tremolen. Però, tal com l'espelma abans d'apagar-se fa una última flamarada espectacular, així els pentàgons multipliquen avui els costats per on poden fer sentir que tenen el mànec de la paella ben agafat, tot fent veure que no veuen que aquesta ha quedat sense el seu cul de ferro: corroït, rovellat, recremat, s'ha fet més prim que un tel de ceba i ha caigut. La paella que manegen és una corona buida que només serveix per abonyegar la closca dels súbdits. Aquests, sorprenentment, i ni que sigui a empentes i rodolons, viuen. Viuen, sí, malgrat que hagin estat portats a dubtar de la seva mateixa pròpia intuïtiva idea de la salut per culpa dels atacs incessants de la consuminicació i de la farmacocràcia, i malgrat que pràcticament no es pot ni caminar per l'espessor impenetrable de reglaments que entrebanquen quasi tots els camins i quasi tot el que no són camins, i malgrat que es trobin, els súbdits, a la mercè de grans organitzacions que monopolitzen i mal usen el foc que havien robat ells quan eren petits, inexperts, desemparats i sense guàrdia urbana: que és quan van crear les grans civilitzacions que ni tenen nom, de tan òbvies que són. Obres mestres d'aquestes cultures foren l'arengada, l'arada, l'armellada i el ferro forjat.

Com diu Wilde, la ciència és un registre de religions mortes. Alguns lectors més o menys culturitzadets es pensen que davant dels grans autors han de dir pse i pensar pse. Altres, més ingenus i més profunds, els obren per veure què diuen: per llegir-los.

Corre la idea que tot el que fan els poderosos és per motius econòmics, però no crec que arribin a tant. O bé és que tenen una concepció oligofrènica dels negocis, per no dir més. Des de les grans guerres fins a les grans campanyes desurbanístiques, les grans campanyes antitabac, les grans campanyes publicitàries de cotxes que podrien córrer a dos-cents per hora, les grans campanyes de despreocupar-se de la desertització de l'atmosfera, o, en síntesi, la gran campanya propagandística del no-res... si això és fer negoci, van bé. Començant pels mateixos governs i pels estats, que són, com diu Matxicot, una despesa inútil. No solament aspiren al no-res, que en si no està tan malament, sinó que esperen arribar-hi per la via de la catàstrofe, com si fos l'única cosa que té sentit.

Quan Picasso diu (no escriu, diu) que els miralls menten i que les fotografies menten, què vol dir? Que la veritat és cubista? Jo crec que sí, que ho és. I dadà també, i encara més. El que no ha estat mai gaire, la realitat, és realista. La frase del malagueny m'ha fet pensar un poema: "Goya: la veritat. | El món real: capritxos."

A vegades quan un fa un gran negoci no és perquè necessiti assegurar el futur dels fills sinó per fotre el veí, perquè no li passi davant. Com conductors de ciutat jugant-se-la a fer carreres total per tornar-se a trobar al cap de cinquanta metres al mateix semàfor. Malgasten gasolina i estalvien amb els intermitents. Es disputen cada mil·límetre i cada segon per acabar arribant alhora al mateix enlloc, on a sobre no hi ha aparcament ni pagant. Es tracta de construir cotxes de tot terreny i de cobrir tot el terreny d'asfalt.