Tècnica

La tekhne, per als grecs, era només un art i un mitjà: l'art de saber fer les coses, allò que practicaven els artistes i els artesans, que eren anomenats "tècnics". Ara, però, la tècnica, de ser un mitjà s'ha convertit en un fi en ella mateixa: allò que, quan es posseeix i es controla, dóna poder i riquesa. Qui posseix la tècnica, domina el món. Per això aquest petit país nostre, valencià o català o espanyol, fa tant de temps que no domina res, ni el seu entorn. I la civilització d'Occident ha triomfat, justament en el camp de la tècnica, allà on el cristianisme havia fracassat: primer al Japó, ara a la Xina i a l'Índia.

Però la tecnologia, al contrari del que potser esperàvem amb una certa arrogància, no és inseparable de la democràcia, i d'allò que representa: altres civilitzacions l'han adoptat i se'n serveixen amb èxit, sense necessitat d'acceptar aquells valors "occidentals" que suposàvem lligats al progrés tècnic. Per a Europa, és com si li hagueren robat el talismà mil·lenari grec i judeocristià. Ens l'han "robat", o els l'hem "cedit", i ells, els altres, l'han despullat dels valors que l'acompanyaven. De manera que Europa, que no té el poder dels Estats Units d'Amèrica, que és una potència comercial sense el carisma temible que té una potència armada, va perdre ja fa temps el monopoli de la cultura occidental, i ara es troba sotmesa a una competència difícil de sostindre.

"De ser un mitjà, la tècnica s'ha convertit en un fi en ella mateixa"

Ara, els nostres competidors tenen l'avantatge de posseir la tècnica, però alleugerida d'entrebancs, sense els valors i la càrrega que els europeus li hem anat afegint. Una Xina amb respecte als drets laborals, una Xina amb sindicats independents, una mica respectuosa amb el medi ambient, no entregada a l'explotació més salvatge i al capitalisme inhumà protegit pel rigor del Partit Comunista, una Xina amb valors "europeus", no ens faria la por que ara ens fa. No hi hauria, tampoc, tants magatzems de productes xinesos ocupant fàbriques abandonades a Elx o locals als carrers de Barcelona. I en tot cas, a nosaltres almenys, potser ens angoixa la divergència creixent entre la velocitat del progrés de la tècnica i la lentitud invariable de l'existència humana.

La nostra vida és ara més llarga, el nostre temps, com el de la natura, és immutable. I, menstrestant, el progrés tecnològic camina amb ritmes sovint incomprensibles. La Xina, la tècnica, l'angoixa que és difícil d'explicar, un estat d'ànim crònic.