Barcelona misteriosa

Do'm. Drama en tres actes

Enric Casasses

Accent

95 pàgines. 10 euros

Un bon dia, reptat per Albert Mestres, Enric Casasses (Barcelona, 1951) es va posar la màscara de dramaturg i va començar a escriure Do'm. Estrenada el 2003 a la Sala Beckett de Barcelona i publicada abans a la col·lecció En Cartell, Do'm és una amalgama de materials molt diversos, una festa de la paraula deixatada en torrent que dispara a tort i a dret referents i motius, frases manllevades i picades d'ullet a l'espectador expectant, que poden anar des d'Allen a March, passant per Dylan, Fabra, Goya, Guimerà, Jarry, Llull, Lorca, Foix, Vallmitjana, Pedrolo o Pasolini.

Posada sota l'advocació del gran Verdaguer, que ja cantava els perills de Barcelona, la peça casassesiana enfila un diàleg entre dos protagonistes, La Campanera i l'Esmolat, que desgranen, mentre participen de la cerimònia d'una seducció sui generis, l'itinerari mític de la "kapital de la Katalònia". La Barcelona de Do'm neix, sense demanar el parer a ningú, de la discussió entre déu i el diable. És la ciutat que va viure una guerra i un èxode d'èpica i trista memòria i que, al segle XXI, esmerça les energies a amagar els orígens.

La parella protagonista, de noms vallmitjanescs, fa una passejada per la geografia imaginària de la ciutat des de la muntanya del Tibidabo. En el diàleg entre tots dos, s'hi entrecreuen els genets de l'apocalipsi transfigurats en quatre Joans o unes belles Alfa i Omega que es converteixen en replicadores d'excepció. Al costat dels dimonis evangèlics, hi afloren també els "saltirons" dels "quaderns d'exorcismes" de Verdaguer, els bíblics Jesús i Satanàs o, fins i tot, un director desbordat que és incapaç d'endreçar el galimaties.

Malgrat que l'acció tingui com a epicentre el Tibidabo, lloc simbòlic en la història de la ciutat, el paisatge metaforicomític de Barcelona és el que, al cap i a la fi, es convoca, entre opacitats i transparències, a Do'm. Despullada al màxim de noses, la peça avança a cops de fuetada verbal, construint una espiral creixent que atrapa l'atenció de l'espectador. Amb un minimalisme escènic impecable, pràcticament només fa sortir a escena un minúscul didalet que pot fer moure muntanyes i una forca dels penjats que instal·len els susdits quatre carallots. Res més. És la paraula el que fa avançar l'acció implacablement.

La poesia esparracada i abrupta de Casasses aconsegueix de crear una forma poeticoescènica que té punts de trobada amb la tradició de l'Ubú rei d'Alfred Jarry, amb els xocants exercicis dadaistes que va engendrar la barbàrie de la Primera Guerra Mundial i, més cap aquí, amb el teatre més aparentment delirant de Brossa. L'enfilall d'associacions d'idees que trenen els personatges de Do'm conta una faula ciutadana sobre la Barcelona contemporània que fa emergir tot un imaginari mig ocult entre els olímpics moviments especulatius i la lluentor cosmopolita, guapa i fofa de la metròpoli socialista.

Do'm és una peça sorprenent, tendra i absurda, que no s'està de fer totes les piruetes metateatrals i de permetre's totes les llicències dramàtiques que plau al poeta demiürg Casasses. Contínuament, el text trenca les expectatives plàcides de l'espectador i, sense concessions, confia en la seva capacitat per recollir la trencadissa d'un gran mosaic, mig rondalla mig cançó, dedicat a fer rebrotar la Barcelona més oculta i misteriosa.