L'orgull de ser 'rar'

Qui anima ara la moguda musical catalana més alternativa? Quins estils predominen a l'escena underground de Barcelona? S'ha acabat per sempre el regnat dels cantautors? Els emergents són rupturistes o segueixen la tradició de la rauxa? Hi ha vida més enllà del techno i del house a casa nostra? Algunes d'aquestes preguntes tindran resposta al Sónar (www.sonar.es), que comença avui. El festival guanya en complexitat quan se'l mira de prop. És des d'aquesta perspectiva local on surten a la llum les múltiples arrels barcelonines que té el Sónar i les seves connexions durant tot l'any amb la xarxa de centres culturals de la ciutat, complement del seu reclam internacional. I la protagonista d'aquesta mirada és, naturalment i sobretot, l'escena alternativa de Barcelona, plena de voluntarisme. El festival ha programat enguany unes 30 propostes que porten el segell de made in Spain, la majoria d'elles d'origen català.

Dj Shakira considera que la música electrònica sempre ha estat asexuada

Diversos grups catalans catalans tenen per 'costum' utilitzar instruments de construcció pròpia

Electrotoylets recrea la tradició amb temes com 'Zarathustra Congelat' i 'Segapunks'

A l'escena alternativa de Barcelona la improvisació és un tret recurrent

Alguns d'aquests grups culminen al Sónar un circuit que ha passat primer pel festival LEM, organitzat per Gràcia Territori Sonor, i el Centre d'Art SantaMònica. La diversitat és la marca de la casa: els amateurs es donen la mà amb veterans; artistes de moda residents a Barcelona des de fa anys, com El Guincho i Árbol; habituals en els seus escenaris, com el joveníssim valencià Dj Soak, que als quinze anys va guanyar un concurs internacional de scratch; i figures clàssiques com Ángel Molina.

L'aportació catalana tindrà en aquesta edició més visibilitat en estar concentrada en gran part en un mateix escenari, el SónarComplex. Encara que una trentena de propostes puguin semblar poques en un cartell que ofereix més de 170 actuacions, entre concerts i sessions de discjòqueis, cal recordar que la vocació internacional ha format sempre part de l'esperit del festival i del seu èxit. A més, malgrat que l'escena independent barcelonina -la més activa de les catalanes per raons òbvies- és rica en creativitat tampoc hi ha tants projectes que puguin encaixar dins del calaix de les músiques avançades que centra la cita electrònica. Sigui com sigui, amb aquest maridatge tots hi guanyen. D'una banda, els artistes locals tenen una oportunitat d'or per deixar-se veure en una trobada tan prestigiosa com el Sónar i la possibilitat d'entrar en contacte amb el que es fa a fora, un afegitó molt enriquidor. I per la part del festival, aquest es beneficia de la complicitat que tenen alguns dels grups locals amb el públic barceloní que els segueix des de fa temps (festivals com el Sónar ja han arribat gairebé a un equilibri del 50% entre públic internacional i local, falta per veure com evolucionarà el percentatge en el futur).

"La presència d'artistes catalans ha estat notable sempre, perquè el Sónar també vol ser una plataforma de la creativitat que es fa aquí i d'aquesta incipient escena d'experimentació. Per a molts, la seva actuació al Sónar és una posada de llarg. El festival serveix també per reafirmar les seves propostes artístiques", assegura un dels directors del Sónar, Enric Palau. Doncs fetes les presentacions, només cal conèixer una mostra representativa del que s'exposa a l'aparador del Sónar més proper.

Carlos Carbonell, únic integrant d'Internet 2 -"només sóc jo", diu-, s'ha construït un mini-piano desmuntable amb cartró i paper de plata. A sobre hi posa un teclat plegable que va connectat a un ordinador. "Amb això disparo sons i notes", explica. "Tot em cap en una maleta, el que facilita les contractacions perquè amb una banda seria més complicat. No tinc discogràfica. És més, no tinc disc. Encara em considero bastant amateur, però el meu somni seria convertir-me en quelcom semblant a Michael Nyman", afegeix Carbonell, que actua al Sónar demà (13.00 hores). Malgrat les circumstàncies actuals, Internet 2 no sempre ha estat una iniciativa tan solitària. "Fa dos anys vaig començar a fer cançons sense el propòsit de presentar-les en directe. Quan tenia suficients temes, vaig fer una banda de músics on tots érem amics que tocàvem instruments de vent. Després ens vam separar, però vaig continuar fent més cançons". Carbonell és un bon exemple de la interrelació entre el Sónar i les activitats musicals de diferents centres culturals de la ciutat, alguns d'ells -com el CCCB i el Macba- seus de la cita durant aquests tres dies de moguda electrònica. En aquest cas, surt del SantaMònica, concretament de Centre d'Art produeix música pop, un projecte d'Òscar Abril-Ascaso, figura-pont que combina la seva tasca com a programador de la part artística del Sónar amb iniciatives creatives pròpies. La passió constructora de Carbonell -això de fabricar-se l'instrument- és recurrent en diverses de les propostes dels grups catalans, on sovint es dóna un terreny fronterer on es barreja la música, la teatralitat o disciplines artístiques com la performance. "Encara que no diria que els grups que formen aquesta escena tinguin trets comuns, sí que hi ha un transvasament continu entre l'àmbit musical i l'artístic", assenteix Abril-Ascaso. "L'escena catalana és musicalment important, tenim el camp abonat de manera rica i abundant, com es pot veure a les programacions de diversos festivals. Un dels corrents més interessants el protagonitza la gent que treballa amb el concepte dels concerts audiovisuals, on no importa només la música, sinó que també cuiden la imatge i les propostes visuals de l'espectacle", conclou.

CaboSanRoque és una altra formació amb un estil on teatre i música es confonen. Per això es mouen amb naturalitat en els dos circuits. Fins i tot tenen un repertori amb dos espectacles, un més pensat per a escenaris teatrals, La caixeta. Bandes sonores insignificants per a pel·lícules domèstiques, i l'altre amb un format més de directe, Música a Màquina, que es veurà dissabte (13.00 hores) al SónarHall. Els CaboSanRoque, nascuts al 2001 com a "orquestra de sala i menjador", també practiquen l'art de fes-ho tu mateix a casa. Un dels seus components, Roger Aixut, es va fer expert en construir instruments d'imitació perquè els autèntics eren massa cars. A més, el grup sempre ha sabut treure profit de qualsevol trasto i de joguines per fer música, sobretot en els inicis. Ara fins i tot construeixen els autòmats i els instruments mecànics que apareixen als espectacles. A Música Màquina, l'autòmat és una rentadora capaç de tocar set instruments, explica Laia Torrents, component de CaboSanRoque a qui no li interessen massa les etiquetes, malgrat que reconeix que es troben en un territori entre la música i el teatre. "És cert que fem coses que es podrien situar en la frontera entre el teatre i la música. Ens trobem allà, però no per una decisió pensada, sinó perquè hi hem anat a parar. Defensem la llibertat de creació en tots els aspectes. A més, portar uns vestits amb tocs de disfresses tampoc s'ha d'entendre com un gest exclusivament teatral. M'agrada cosir, simplement".

En aquesta moguda tampoc són alienes certes aventures amb un punt freak, però sense que es descuidi el rigor musical. Si es tractés d'una carrera, podríem dir que els Electrotoylets estan molt ben situats per quan soni el tret de sortida. Aquest trio és capaç de fer música amb qualsevol cosa que adquireixin a e-bay. L'última troballa és la buda-box, un aparell que es compra a la sortida dels temples budistes per facilitar que la gent resi a casa perquè té una mena de dial que serveix per sintonitzar diferents mantras. "Una passada", reconeix David Ibáñez, que entre altres instruments rarets toca la guitarra elèctrica de joguina i la botzina.

Com en el cas de CaboSanRoque, Electrotoylets, que actuen al Sónar demà passat (16.30 hores), també tenen dos repertoris, un pensat per a teatres i l'altre amb format de concert. En aquesta ocasió, animaran el cotarro amb go-gos . Això sí, el seu impuls consisteix sempre en reinventar amb afany iconoclasta temes tradicionals catalans que de vegades rebategen i donen com a resultat peces com Zarathustra Congelat, Segapunks... La idea va sorgir quan els van convidar a un festival xinès, assenyala Ibáñez. "Fem una barreja d'improvisació i de broma musical , però amb contingut. És a dir, no ens interessen els gags. Aquest és un projecte musical basat en la improvisació al voltant de la música tradicional catalana. L'actitud d'experimentar l'hem tret del jazz, que és el camp d'on venim", afegeix.

La improvisació és precisament el tret distintitiu dels Aixònoéspànic, format pels veterans Víctor Nubla, Quicu Samsó, un històric de l'escena barcelonina, i Albert Guitart, que actuen al festival demà (13.00 hores). "El grup va néixer el 2006 amb la intenció de crear una formació estable d'improvisació, que a Catalunya no n'hi ha tantes. Sí que hi ha molts músics que improvisen, però grups estables, pocs. El nostre és un treball en progrés que vol tenir una projecció internacional. Ens basem molt en l'electrificació d'instruments acústics i utilitzem sons de motors i tempestes. Fem una música molt energètica i mostrem el nostre estat d'ànim i el del públic", explica Nubla, que es coneix perfectament el panorama: "A l'escena local l'experimentació és molt potent, però els grups hem de sobreviure en unes condicions molt febles perquè els espais que ens programen tenen un aforament molt mínim, com l'Heliogàbal. A més, generalment, els músics i els propietaris d'aquests petits locals compartim riscos i anem a mitges". Per això, cal estar preparat sempre per viatjar quan surt l'ocasió. "A Europa el circuit és més gran, però sorprenentment no sempre es troba a les capitals dels països, sinó a ciutats més petites. Això no significa que no puguis anar a Berlín i fer una sèrie de concerts, malgrat que els festivals són imprescindibles per tirar endavant", conclou el músic.

I al costat de l'experiència, els novells als plats, cantera de la música electrònica en la que està especialitzada el Sónar, malgrat que any rere any diversifica més la seva oferta d'estils. Carles Guinart, que es presenta al festival com a Check one, ha decidit encetar una carrera en solitari després de formar part dels Zuell fins al 2006. "Vaig prendre la decisió perquè tenia inquietuds musicals molt personals. Sempre m'ha agradat l'escena anglesa i aviat vaig enganxar-me al dubstep. Produeixo a casa, on m'he muntat un petit estudi", explica. "Es troba en un nivell underground, però a Barcelona comença a funcionar la moguda dubstep, que neix del drum and bass i té elements de reggae. En part, això passa perquè hi ha gent de Londres instal·lada aquí. A més, a sales com Apolo o Loft programen a vegades sessions amb estrelles internacionals. En definitiva, que el dubstep barceloní està sortint poc a poc a la superfície, malgrat que encara no té un toc mediterrani. De moment no es pot viure d'això. Encara es dóna, i ja són molts anys, el monopoli del techno i del house", conclou Check One, que actua dissabte a SónarPub (22.30 hores).

Rastrejar el costat femení de la música elèctronica és un dels objectius d'aquesta edició del Sónar, però si s'atén al que diu Dj Shakira, tampoc feia falta, perquè en aquest àmbit passa com amb els àngels, que no tenen sexe. "La música electrònica sempre ha estat asexuada, no hi ha un predomini d'elements masculins ni femenins. Això ha facilitat a les dones el camí creatiu en aquest camp", explica aquesta pionera amb un nou projecte entre mans, Lucius Works Here, que presenta avui a l'escenari SónarDome (16.45 hores). Dj Shakira és ben coneguda en l'escena barcelonina perquè l'any 1992 va obrir Wah Wah Discos. "Llavors no hi havia molts establiments d'aquest tipus de música. Vàrem anar a contracorrent, perquè era el moment del regnat del cd i nosaltres vàrem apostar per mantenir el vinil". Molt activa a l'escena barcelonina des de l'adolescència, Dj Shakira no es deixa portar mai per miratges. "L'escena alternativa catalana és molt dispersa en el món de l'electrònica. Hi ha petits focus, però no estan units més enllà d'alguns col·lectius on, com a màxim, et pots trobar amb 10 músics. Malgrat això, l'escena underground existeix i considero que formo part d'ella".

De vegades s'ha dit que els grups locals estan marginats als festivals que es fan a Barcelona on tot l'interès es concentra moltes vegades en les estrelles foranes, reclam del seu cartell. Però en ocasions, fins i tot els mateixos grups han fomentat d'alguna manera els prejudicis. Així, fa uns anys semblava que tot aquell que volia ser alguna cosa havia de cantar en anglès per una incomprensible pressió ambiental. Nisei va formar part d'aquella tongada de formacions, però ara s'han passat al català. "La comunicació amb el públic és molt important i en anglès no ens enteníem massa. A més, creiem que cantar en català és una actitud més honesta", reconeix Marc Balfogon, que toca la bateria i es va afegir a la banda fa un any. "La nostra proposta té una mica de tot: pop, folk, rock, hardcore... Tots els membres del grup ens dediquem a una altra cosa, perquè poques bandes poden viure de la música. Hem trigat quatre anys en treure un nou disc". Demà (21.00 hores) no pujaran sols al SónarComplex, sinó que ho faran en companyia dels Za i amb la improvisació com a lligam comú.

I dins del cartell amb sabor local del Sónar l'etiqueta de "reis del gamberrisme" els ha caigut a sobre als QA'A, que també treuen el cap demà al mateix escenari (17.30 hores). "Això és perquè a vegades agafem les guitarres i les esclatem contra alguna cosa, però no té cap importància", explica Víctor Hurtado, a qui sempre li ha agradat la música psicodèlica i repetitiva, com a la resta del grup. A més, creu que l'experimentació no s'ha d'entendre com a sinònim de minories. "Crec que si la música és de qualitat s'obre pas. Fins i tot els Beatles tenen temes molt experimentals fets amb collages i són dels que més han venut a la història".

Per Hurtado, aquesta experiència serà molt singular. "Ens fa molta il·lusió participar al Sónar. Però... he de confessar que no hi he anat mai perquè els festivals no són el que més m'agrada". Això sí que és diversitat!