Temps de tardor

Aquest temps que fa, tan plujós, tan agradable, sembla talment un temps de tardor. Tant és així que, als boscos de la Selva, entre Sant Feliu i Tossa, s'hi estan fent bolets, com a la tardor, surenys i reigs -n'he menjat i eren gustosos com els que vénen al seu temps natural. L'olor dels bolets, la llum ennuvolada, el gris del mar: tardor. I no sé per què, aquest temps de tardor em porta a la memòria una tardor llunyana que em vaig aferrar a un llibre que acabava de sortir. Un llibre d'aquells llargs i carregats d'història, un llibre en què el temps hi passava lent i ràpid alhora, en què hi havia llargs viatges en tren, boscos, neu, una casa amb estàtues, una servera gebrada, una espelma encesa darrere una finestra. Un llibre que començava en un enterrament i que acabava amb un recull de poemes, suposadament escrits pel protagonista. Deu fer mig segle d'aquella tardor adolescent que vaig viure intensament en aquells paisatges russos, que vaig seguir la vida d'aquell metge poeta, que vaig amarar-me d'uns versos que eren al final del llibre en una mena d'apèndix, com de més a més, i que a partir de llavors no he oblidat. El llibre començava amb un enterrament, com he dit, i amb un cant funerari, Eterna memòria, que mai no he pogut sentir i que m'imagino greu, pausat, lent, com lents queien els flocs de neu damunt el taüt. Darrere el taüt, un nen que assistia desconcertat a l'enterrament del seu pare. Aquell nen es deia Iuri Zhivago.

Anys més tard, d'aquell llibre en van fer una pel·lícula que mai no m'ha agradat: El doctor Zhivago. No m'havia imaginat res tal com m'ho presentaven, ni els llocs ni les persones, ni la casa de les estàtues, ni l'espelma que cremava darrere la finestra, ni tan sols els trens, ni els boscos, ni la lentitud dels flocs de neu. Res. I si bé el protagonista escrivia versos, els poemes no hi eren a la pel·lícula. I no crec que els cants de fons de l'enterrament fossin l'autèntic Eterna memòria. No, no ho podien ser.

En aquella tardor meva adolescent de fa mig segle, aquell llibre que no tenia imatges imposades, que s'oferia verge a la meva imaginació, havia causat un cert enrenou a Europa. Prohibit a Rússia, Feltrinelli l'havia publicat d'estranquis a Itàlia i, de seguida, s'havia traduït a l'alemany, al francès, al castellà, a l'anglès. S'havia convertit en una arma de la guerra freda. L'any següent, al seu autor, Borís Pasternak, li van donar el premi Nobel. I això va ser considerat una ofensa a la mare Rússia de totes les repúbliques socialistes soviètiques. Aquell llibre no es va publicar en la seva llengua original fins al 1988.

I ara aquest temps de tardor d'avui em porta aquella tardor de fa mig segle, em porta aquell llibre i, sobretot, un dels poemes del final: 'Estiuet de Sant Martí'. "Les fulles de grosella són d'una tela basta. | Dringuen, a dins de casa, riallades i vidres | mentre es trinxa, es salpebra, es marina, es fermenta, | s'adoba amb claus d'espècia i es prepara salmorra."