"Tot ha d'estar dins el corral oficial. La contracultura desapareix"

L'argentí Juan Eduardo López (Córdoba, 1953) va debutar als escenaris catalans fent de Quixot en una obra de creació i interpretació compartida amb Piero Steiner. Tota una declaració de principis. Com un Quixot contemporani, López té una tossuda tirada cap a la utopia i ha canviat la interpretació per l'activisme cultural des de la gestió allunyada de convencionalismes. Creu fermament en l'art com a eina per a la reflexió, l'agitació i la integració social. I de cap manera l'associa al mercat. Mal negoci en els temps que corren. Ell és l'ideòleg i director artístic de la Marató de l'Espectacle, esdeveniment en què ha compartit responsabilitats amb l'actor Arnau Vilardebó. Aquest proper cap de setmana, el Mercat de les Flors n'acollirà la vint-i-cinquena i última edició, que segons els números de la Marató arriba en un context de desafecte per part de la institució que més li havia donat suport. Si fa anys l'Ajuntament de Barcelona hi aportava un 65% del pressupost total, enguany no arribarà al 28%.

La Marató de l'Espectacle celebrarà aquest cap de setmana la seva última edició

"Programadors i institucions no han entés bé el caràcter social de la Marató"

"Estic a l'art perquè el considero una forma de viure, no un instrument de compra-venda"

Serà, però, un final de luxe, amb la participació ja confirmada d'alguns dels nombrosos artistes que hi van tenir una primera oportunitat, com és el cas de l'actor Eduard Fernández o el ballarí Andrés Corchero.

Pregunta. L'altre dia, en la presentació de l'última edició, el cineasta José Luis Guerín, fidel a la Marató, demanava molt afligit una explicació per saber per quin motiu s'acabava. Segurament són moltes les persones que es fan la mateixa pregunta.

Resposta. En el fet que s'acabi la Marató hi ha una gran part de decisió meva. Una decisió que vaig prendre obligat per les circumstàncies. Els pressupostos parlen per si mateixos. La Generalitat ha anat responent millor amb els anys. I en canvi, l'Ajuntament, que havia cregut molt en nosaltres, en els últims temps ens havia congelat l'aportació. Ens vam veure entre l'espasa i la paret, i vam decidir que era millor acabar-la amb dignitat, proposant una alternativa que no ha rebut resposta.

P. El cas és que la precarietat econòmica forma part de la mateixa història de la Marató. Com s'hi ha fet front des de l'organització?

R. Fins a la desena edició jo no vaig cobrar, i no com a organitzador sinó com a regidor. Ens hem valgut de tot el nostre esforç i passió per fer les coses. I això ha fet que qui posava els diners sabés que si només ens donaven dos duros ho faríem exactament igual.

P. Quina era la reacció quan demanaven més pressupost?

R. Et demanen que aconsegueixis recursos privats. Però és molt difícil, i més ara, quan les entitats prefereixen invertir directament en la mateixa Administració perquè obtenen rèdits majors, i no només culturals i de publicitat. Els patrocinis privats es troben al Grec, a la Mercè o en esdeveniments com Sónar, que tenen una part comercial molt marcada.

P. Com fa front a les crítiques d'excessiva dependència dels diners públics?

R. Tot el que fem és treballar per la comunitat, i ens preocupem molt que els diners públics reverteixin en ella. Les nostres activitats tenen preus molt baixos o són gratuïtes.

P. Des de l'Ajuntament s'ha manifestat públicament la intenció de no deixar perdre la creativitat que La Marató representa. Hi ha alguna proposta en ferm? Tal vegada els han ofert participar en alguna de les fàbriques de creació que es posen en marxa?

R. No. Però també he de dir que nosaltres volem continuar sent independents. Pertanyem a la cultura de la resistència. I això té un preu, indubtablement. I avui per avui, impera la cultura oficial. Jo no crec que els esdeveniments oficials tinguin cap tipus de crisi, mai ho han manifestat. En canvi, tots els independents estan contínuament manifestant les seves crisis. Crec que avui el gran debat és l'oficialització de la cultura. Tot ha d'estar dintre del corral oficial. I la cultura independent, la contracultura i el teixit cultural és la que va desapareixent.

P. Però vostès han plantejat un projecte, el Far, amb propostes concretes per afavorir el diàleg intercultural i la integració a través de l'art. Sembla una bona forma d'aprofitar aquesta creativitat, amb una iniciativa que, a més, manté viu l'esperit de la Marató. Quina resposta han obtingut per part de les administracions?

R. No hem obtingut cap resposta.

P. Aquest cap de setmana, en l'última edició de la Marató, es tornarà a presentar una allau d'artistes i companyies amb propostes de tot tipus. Quins han estat al llarg d'aquests anys els criteris per a la selecció dels participants?

R. A vegades s'associa Marató a mercat, i es planteja si funciona o no en aquest sentit. I a pesar que la gran majoria de companyies estan buscant un mercat, el que nosaltres hem creat és una manifestació artística. Per a mi, pensar en la Marató només com un mercat és mesquí. No he estat fent una programació només pel gust del programador, sinó una manifestació amb un cert caràcter social i de plataforma per a desenvolupar certs grups que no tenen les mateixes possibilitats professionals.

P. Creu que aquesta vocació sociològica, de democratització d'oportunitats, s'ha entès bé?

R. Jo crec que no s'ha entès bé per part dels programadors i les institucions. Però sí que ho ha entès l'espectador i també la premsa, que sempre ha estat molt atenta a ressaltar el que era bo i deixar viure el que no sobresortia. P. Quina ha estat, al seu entendre, la principal virtut de la Marató?

R. Crec que ha estat la manifestació artística més espontània i atractiva que tenia aquesta ciutat. Hi havia un diàleg obert, era la festa de la comunicació. Jo no estic a l'art per professió, jo estic a l'art perquè ho considero una forma de viure, no un instrument de compra-venda.

P. I això com lliga amb els temps actuals?

R. Ara impera un model cultural, que no una política cultural, on es busca producte, efectivitat i un paquet ben embolicat per posar-li màrqueting i exportar-lo.

P. Quin regust li queda davant la imminència del final de la Marató?

R. Al principi hi havia dolor. Sap greu que des d'alguns àmbits no es reconegui la feina feta. Però crec que el millor que podem fer és marxar amb dignitat. Ningú ens podrà treure el que hem fet, el que hem construït. No ens donaran cap premi per això. Però el premi és la resposta que hem tingut de la gent mateixa.