'Mix' de pintura i cinema

Quan va aparèixer el cinema, l'anomenada alta cultura el va considerar porqueria. Tenia tots els al·licients per ser condemnat: missatge elemental i popular, llenguatge rudimentari, barraques de fira en comptes de salons oficials i galeries d'art, foscor implícita apta per realitzar actes col·laterals... Era un invent per a les minyones i els treballadors que no podien anar a l'òpera i el teatre. Pintura i cine van tenir des del començament una coexistència desequilibrada.

Durant la dècada de 1920, Man Ray profetitzava que el quadre del futur seria un rectangle lluminós d'imatges canviants, una premonició de la televisió que ha suplert simultàniament la pintura -les làmines emmarcades o els sants sopars- i la llar de foc a les cases, diguem-ne, normals. Però segur que el quadre imaginat per Man Ray no tenia res a veure amb l'extrema vulgaritat televisiva, llavors imprevisible, sinó més aviat amb el videoart: la pintura transformada en filmació que estava naixent llavors amb experiències puntuals com les del cinema mut rus o les de Picabia, Léger, el duet Buñuel/Dalí i, sobretot, Hans Richter i altres artistes que assajaven l'abstracció. No obstant això, cinema i arts plàstiques anirien per camins molt distants, tret de moments dolços com els esplèndids títols de crèdit de Saul Bass, o les provocacions de Warhol i altres novaiorquesos i l'obra pionera i difícil de Jean-Luc Godard i Jean Marie Straub o els experiments de Margeritte Duras. Passats més de cent anys de convivència gairebé indiferent, cine i pintura semblen aproximar-se de forma més harmònica en obres com les del director taiwanès Won Kar-wai i el seu director de fotografia Christofher Doyle -a qui l'edició espanyola de Cahiers du cinéma acaba de dedicar un número especial.

Des de l'altra banda, i encara amb la fugissera resplendor del Loop'08, les galeries Llucià Homs i Espai Ubú mostren treballs recents de videoart on el cine -mut o parlat- ja és una clara referència, com també ho és el món de la publicitat. Entre les moltes lectures simultànies que proposa María Cañas (Sevilla, 1972) hi ha la seqüència fluida de la pintura antiga al cinema clàssic americà, amb Duchamp fent de frontissa. Kiss the murder és un vídeo/dvd barroc, elaborat i esteticista, ple de referències malgrat que compti amb un guió prim i segurament innecessari.

A l'Ubú, entre una pila brutal d'enderrocs que desfiguren Poblenou, hi ha tot un mini festival, amb una cinquantena de vídeos d'artistes residents a Europa amb menys de cinc anys de trajectòria en aquesta disciplina. La voluntat dels comissaris Maite Lorés i Keith Patrick és donar a conèixer nous valors i els han buscat per Internet o via mail amb l'ajuda d'un munt de persones implicades. El resultat és molt interessant i força lúdic: més de quatre hores repartides en diferents pantalles sota el lema de la fragilitat. Hi ha de tot, des de vídeos pedants i llargs a flashos genials, com el de la noia que es perd als núvols de Catherine Bolduc o el peu solitari de Louise Colbourne. Obres amb molta mala baba, com l'abecedari sexual de Jussi Suvanto o la casa tirada per la finestra de Ruben Santiago, on no se salva ni Déu ni ell mateix. I d'altres amb una gran qualitat estètica com el paisatge nevat de Till Beckman. Però de tots, el més fascinant és el súper somriure/autoretrat d'Effie Wu que, amb un impecable i fluid plànol seqüència de cinc minuts, sopa, es renta les dents i se'n va a dormir sense treure l'ull de la càmera, girar-se ni fer un minúscul parpelleig; la fràgil ja no és pas ella sinó el pobre espectador atrapat per tanta potència, insolent i aclaparadora.

María Cañas. Kiss the murder. Galeria Llucià Homs. Consell de Cent, 315, Barcelona. Fins al 30 de maig

FRàGIL. Espai Ubú. Plaça Prim, 2, Poblenou, Barcelona. Fins al 7 de juny