Evocacions

La dona està torrant uns talls de llom en una paella col·locada sobre les brases d'una llar de foc a la casa de muntanya, sense aigua ni llum, on viu retirada. Mentre veiem com la carn s'acaba de coure i les mans de la cuinera la giren amb l'ajut d'unes pinces, sentim la seva veu reproduir la tornada d'un tema popularitzat ja fa bastants anys per Olé Olé i Mecano. "No controles mis vestidos / no controles mis sentidos", diu la dona, i de seguida evoquem el gruix d'una lletra que, d'una manera bastant naïf, fa un cant a la llibertat individual.

Fa uns moments hem vist com la filla de la mestressa li demanava explicacions sobre la seva conducta vital, l'apatia, i la precarietat laboral i, per tant, econòmica, que va marcar la quotidianitat de les dues durant molts anys. Acabada la conversa, s'ha posat a preparar el dinar i, com si li haguessin activat un ressort amagat, la dona ha verbalitzat en forma de cançó, aparentment sense ni adonar-se'n, una íntima demanda que resumeix la filosofia de tota la seva existència. Un moment d'abstracció en un documental valent i sincer, La meva mare, emès divendres passat pel Canal 33 dins l'espai Taller.doc. Un entranyable retrobament per passar comptes des de l'estimació dirigit amb la intuïció de la joventut per la filla, estudiant de comunicació audiovisual, que supleix amb veritat algunes mancances tècniques i de ritme.

La nostra vida és plena de música i, de manera conscient o inconscient, lletres i melodies ens van sortint a camí per tramar l'univers acústic de les nostres emocions. Una ràpida immersió al portal digital de vídeos YouTube ens confirma aquesta capacitat: si seleccionem un tema, el que sigui, tindrem accés, de torna, a un reguitzell de comentaris que els internautes han escrit sobre les sensacions que els provoca. Tenim el nostre propi repertori de cançons per escapar de la melancolia o abraçar-la, per aixecar-nos els ànims, per acomiadar-nos de la persona estimada i fins i tot hi ha qui busca uns ritmes determinats per espantar la mandra a l'hora de fer dissabte. L'exploració d'aquesta personal relació d'un bon grapat de protagonistes de l'actualitat ha reportat a Barcelona TV un dels èxits de la graella, Banda sonora. Cada nou espai s'estrena dilluns a la nit i es va redifonent al llarg de la setmana, a més de poder-se recuperar per Internet, a través del servei a la carta de la televisió local (www.barcelonatv.com).

Banda sonora és una entrevista amb un plantejament tan senzill com innovador. A través de la partitura existencial de cada convidat aconsegueix enderrocar barreres i formalismes. Quan es posa davant les càmeres de l'equip del programa, el personatge es va fent cada cop més proper i és capaç d'entendrir-se, de viatjar en el temps i fins i tot d'emocionar-se, només sentint les notes de les cançons que ell mateix ha triat: una per a la infantesa, una altra per la joventut i una tercera per la seva maduresa. Fotografies antigues i imatges en vídeo enregistrades expressament van teixint i enriquint el paisatge visual del programa. I a través de la capacitat d'evocació imanent a la música podem arribar a una intimitat amb el personatge que difícilment es veu en televisió. La mediatització gairebé desapareix per donar pas a la sinceritat, i a vegades també a l'alegria pueril quan descobrim l'afinitat musical amb algú a qui ja admiràvem abans. I amb qui, vés per on, resulta que compartim banda sonora.