Literatura i humor

Una de les coses grans que havia tingut la literatura catalana era el sentit de l'humor que posseïa: de vegades sota la forma de la paròdia, de vegades sota el format satíric, d'altres, massa visible, sota les lleis de l'estirabot i la facècia. N'és prova, per anar a parar directament al XIXè, un munt de literatura molt solvent que excita el bon humor o la rialla; i, més endavant, ja al segle XX i a tocar de nosaltres si no hagués existit l'abisme de la guerra civil -a conseqüència de la qual Carner va perdre bona part de la seva famosa ironia; i Riba va perdre del tot el ja minvat sentit de l'humor que havia fet palès abans de 1936-, en un gavadal d'escriptors del Modernisme i del Noucents. Era tan evident que l'humor formava part de la civilització literària catalana, i també dels cenacles conversacionals de les ciutats i llogarrets, que en plena guerra civil els Serveis de Cultura al Front van fer estampar, per a somriure de la soldadesca, un llibret esdevingut famós, L'humor a la Barcelona del Vuitcents, amb il·lustracions de Xavier Nogués i textos de Robert Robert, Frederic Soler, Albert Llanas, Narcís Oller, Pompeu Gener, i Pons i Massaveu (que hauria hagut de cantar òpera). Els militars el duien a la butxaca -era un volum en octau disminuït- i així feien més passadora l'experiència bèstia de la guerra. Però més encara: l'any 1949, en aquest cas per escampar tant com resultés possible els maldecaps de la postguerra i les cartilles de racionament, l'editorial Aymà va publicar una rèplica d'aquell primer llibre, amb el títol L'humor a la Barcelona del Noucents, també il·lustrat amb ninots de Xavier Nogués, i amb textos de Calders, Joan Sacs, Àngel Ferran, Joan Oliver, Francesc Pujols, Russiñol o Josep Maria de Sagarra. El "forn no estava per a panets" (castellanisme!), però els catalans continuaven practicant el gènere de la literatura humorística, que havia estat una de les seves credencials al llarg de tota la seva història: penseu només en Jaume Roig, el Tirant o el Llibre de tres.

"Us incito a la lectura d'un llibre esplèndid, humorístic i intel.ligent: 'Una lectora poc corrent', d'Alan Bennett"

És veritat que aquesta dimensió de la literatura no era allò essencial dels grans trets de les nostres lletres, que sempre han tirat més al vers que a la novel·la, i més a l'oda o l'elegia que a la ironia o el mot d'esprit, però en aquest punt els catalans vam acostar-nos una mica, per no dir molt, a un dels grans vessants de la literatura anglesa dels segles XVIII i XIX en especial. És sabut que la literatura catalana moderna i contemporània sempre va emmirallar-se més en les produccions franceses i alemanyes; però, com ja he dit, una sola figura com la de Carner -no casualment traductor de Dickens i Mark Twain-, ella tota sola, ja li ofereix a la nostra literatura un ancoratge amb la ironia, cosa que només li ha fet gran bé a uns homes de lletres que tenen, no se sap ben bé perquè, una tirada irreprimible a fer-se el ploricó: vegeu Espriu, l'ínclit Martí Pol o aquella hénorme -així ho escriu Flaubert- vache qui pleure nascuda al Baix Empordà.

En efecte: qualsevol lector assidu de novel·la anglesa s'haurà fet un tip de riure (com se'l van fer els anglesos, i menys els espanyols, llegint i traduint el Quijote) en passar els fulls d'un Laurence Sterne, un Henry Fielding o un William Thackeray; i després un Chesterton o un Oscar Wilde. Thackeray, en especial, va dedicar un llibre sencer a analitzar la cosa des d'un punt de vista històric i antropològic, The Four Georges and The English Humorists of the Eighteenth Century, il·lustrat -a l'edició de les seves obres a càrrec d'Smith, Elder & Co.- per ell mateix i una colla de dibuixants tan grans com els famosos Phiz i Seymour de les edicions de Dickens i els seus contemporanis.

Això és una tradició tan sòlida, a Anglaterra, que no és estrany que els dos autors més amistançats amb l'humor que hi ha a Espanya en aquests moments siguin deixebles fidels de la novel·la anglesa: Javier Marías (traductor de Tristram Shandy) i Eduardo Mendoza. Aquest darrer deia als diaris, ara fa poc, arran de la publicació de la seva última novel·la, que "l'humor culte es conrea poc; en excloure'l de la literatura seriosa, ha quedat en mans dels que expliquen acudits". Tenia tota la raó: avui, a Catalunya i Espanya en general, l'humor s'ha d'anar a buscar en diversos programes de la televisió, els uns més estripats que els altres.

Ja ho veieu: tot aquest excurs documental per incitar-vos, lectors amabilíssims, a la lectura d'un llibre esplèndid, humorístic i intel·ligent, que només podia venir de la tradició anglosaxona: Una lectora poc corrent, d'Alan Bennett. En castellà -Una lectora nada común- el trobareu a Anagrama, i en català a Empúries-Anagrama, calentó, del 2008. Riureu sense petar-vos, i el cor se us expandirà enmig del panorama més aviat somort, mefític, lúgubre i tot de les nostrades lletres del present.