L'illa

Paraula breu. Llibre brevíssim. Però si la paraula "illa" és sempre prenyada de sentits, aquest llibret que porta el títol senzill de L'isola, així, sense adjectivar -no és ni L'illa misteriosa ni L'illa del tresor, ni cap de les altres illes literàries tan abundants, sempre adjectivades-, també és ple de sentit.

I la simplicitat del títol, la seva reducció substantiva, no obeeix a altra cosa que a l'essencialitat del seu sentit, del sentit d'un relat que mira la mort cara a cara i en treu una admirable reflexió vital. Estic parlant d'un llibret que acaba de publicar Valeria Bergalli, a la seva rigorosa editorial Minúscula. Es tracta d'un relat breu, escrit per Giani Stuparich, un triestí que va formar part del grup d'escriptors dels anys de la Primera Guerra. Grup que la guerra va delmar -van morir-hi Scipio Slataper i Carlo Stuparich, germà de Giani- i que lluitava per una Trieste democràtica i culta, tornada a la seva italianitat. Stuparich escriu una prosa gairebé transparent. Una prosa d'una precisió envejable que, en la seva simplicitat greu, construeix un discurs sense cap voluta decorativa, un discurs que avança inexorable, com avança inexorable el càncer d'un dels dos protagonistes del relat. Un pare i un fill. Un pare malalt que demana al fill que l'acompanyi uns dies de vacances a la seva illa natal, per tal d'acomiadar-se'n. Un pare no pas vell -"a l'illa els homes desapareixen aviat, les dones duren més"- i un fill en la flor de l'edat, aquella edat en què, pensa el pare, només cal estirar la mà per abastar els fruits de la vida que s'ofereixen, sucosos. Un fill que el pare no acaba d'entendre, que és diferent, que s'estima més viure a muntanya, als Alps, en comptes de vora mar, com ell. Un fill, però, que, cosa que commou el pare, accedeix de seguida a acompanyar-lo, en aquell forn canicular de l'illa, ell, avesat a les migdiades fresques sota els avets, entre les flors grogues de l'àrnica i les blanques dels edelweiss. Relat magnífic també de la construcció, en el fons de l'ànima del fill, de l'autèntica pietat.

Hi ha, a la narració, un camí vorejat d'atzavares monstruoses, algunes florides, amb el seu urc terminal. Camí real de l'illa i alhora camí simbòlic de la dificultat del fill d'enfrontar la realitat de la mort del pare. Però, al final del camí, una visió sobre una badia pletòrica de vida, on el pare, fatigat, vol que el fill es banyi, on el veu com neda amb aquella festivitat a la sang que ell, el pare, ha intentat comunicar-li, per tal que succeeixi la seva, que no es perdi, i així continuï la vida, una vida festiva, malgrat la mort.

Les vacances s'acabaran, però, de cop. I mentre el fill s'endú el pare, ja gravíssim, de retorn a la ciutat, al lluny veu com l'illa que ha configurat la vida del pare es fa petita, es fon en l'horitzó, sota la immensa resplendor del mar. "Va ser aquell el primer moment en què va tenir la consciència precisa i simple del que perdia en perdre el seu pare."