Acrollam

En la tradició del Sinera espriuà, Biel Mesquida capgira la seva Mallorca i en surt aquest Acrollam. I si el d'Espriu era un topònim verbal nostàlgic -Si n'era...-, el de Mesquida també és verbal. Un verb inexistent, però una forma verbal mallorquina del plural. Com aquell qui diu "naltros acrollam..." I és aquest plural, lligat a Mallorca, que defineix a la perfecció aquest llibre de Mesquida, el darrer d'una trilogia, per dir-ho així, formada, amb aquest, per T'estim a tu i Els detalls del món. Aquest darrer volum, el millor de tots tres, sens dubte, retrata a la perfecció aquesta pluralitat de vides de la Mallorca darrera, aquesta barreja d'antigor conservadora, moltes vegades hipòcrita, i de destructiva modernitat corrupta. Ningú com Mesquida per veure i veure-hi. Ningú com Mesquida per construir tot un món amb un parell de pàgines. Ningú com Mesquida per bastir amb aquests mons un univers perfectament travat. Un univers que se'ns fica a dins i ens hi pesa, perquè es tracta de la vida mateixa -les vides de molts entrelligant-se-, amb tota la seva càrrega de misèria i de fascinació. I ningú com Mesquida per esbrinar vides, per mesclar-les, per posar en evidència nafres i esperances, projectes i desolació. I, sobretot, ningú com Mesquida per tractar tot aquest garbuix de vides amb una pietat clàssica que t'acaba envoltant i que sap transfigurar els fems en una matèria que busca incansable la llum de la dignitat humana. Amors i desamors, joves i vells, fidels i adúlters, rics i pobres, nostàlgics i emprenedors, gent malalta i gent pletòrica, amants ocasionals, casats efímers, viciosos, avorrits, enravenaments i boixades, cotxes i cases, possessions i apartaments, cosmètics, medicaments i marques de roba, tot en un teixit textual prodigiós, en una llengua mallorquina d'una exuberant riquesa moderna i alhora d'un classicisme sorprenent.

Si ja Els detalls del món era tot això, Acrollam torna a ser-ho, però més madur, més decantat, més essencial. I amb més humanitat.

La capacitat d'observació de Mesquida s'uneix, en aquest llibre, amb la seva capacitat fabuladora i amb la seva capacitat estructural. I si, a vegades, les històries poden semblar extravagants -els noms de les persones, de les cases, dels topònims hi ajuden- el batec vital que les travessa és d'una veritat entranyable. I si, en una lectura superficial pot semblar que Mesquida utilitza sovint la mateixa fórmula, si llegim seriosament ens adonem de la gran varietat d'estructures narratives que posa en joc. A vegades cartes, a vegades confessions d'un protagonista, a vegades reflexions de l'autor a un personatge. A vegades, sota una història hi apareix la trama d'una altra, no necessàriament literària, com en el cas de la brillant traducció mallorquina de la Fedra cinematogràfica de Jules Dassin.

Feia temps que no llegia un llibre tan ric en tots sentits. Un llibre d'aquells que no s'obliden perquè ens canvia. Que ens ensenya a mirar la misèria humana amb amor.