L'ham poètic

Rapala

Jaume Subirana

Edicions 62

57 pàgines. 13 euros

A la seva Teoria de l'ham poètic, Josep Carner ens parla de la paraula donada, d'una certa forma d'inspiració que fa que el vers arribi a la impensada, i que el poema trobi, com qui diu sense buscar-ho, un generador en l'atzar. La breu i brillant exposició de Carner obvia, però, un element fonamental: la paraula donada només arriba al poeta i no pas a qualsevol dels mortals que poden prescindir de qualsevol construcció literària, i que la paraula donada només la troba qui la cerca, l'amanyaga o l'estima. Jaume Subirana (Barcelona, 1963), especialista en Carner entre altres moltíssimes activitats literàries, ho demostra amb escreix en aquest nou i breu recull. Rapala és, de fet, l'ham poètic carnerià fet carn (o, si em permeteu la facècia, peix), o per ser més exactes ham i esquer en una sola art de pesca. L'ossada forta del llibre són, doncs, els poemes d'un pescador de debò que, en la solitud del riu i embadocat pel corrent de les aigües, espera, com suggeria Carner de fer amb els mots, que la truita s'acosti, piqui i que ell tingui l'habilitat de no deixar-la perdre, que sigui capaç de "construir" la pesca com qui escriu un poema. I Subirana no ens amaga allò que Carner ja sabia -i no va voler dir, potser perquè li semblava massa obvi-, que calen els estris pertinents, i les botes altes, i llevar-se molt de matí, i carregar-se de paciència per si el mot pica o no pica; però que, en qualsevol cas, només pesca qui va al riu. Així també la poesia.

No tots els poemes de Rapala parlen de la pesca o la fan servir com a pretext, però em sembla que aquests són, sense cap dubte, els més savis i reeixits: per l'excusa i per la necessitat del poeta de comunicar-nos la intensitat rara de l'experiència refosa en les paraules. Hi ha fins i tot un poema en castellà, escrit com una carta a uns amics amb motiu de la mort de Maria Mercè Marçal, i una traducció de Seamus Heaney (a qui Subirana ha traduït en altres ocasions). I aquests dos poemes queden perfectament integrats a la constel·lació del riu formada per Auguris, Pescador i fill amb salabre, Rice Lake, Passeig de tarda, Sang, Monument a algú, Monument, Escrivim... L'omnipresència del riu, de l'espera pacient del pescador, de l'observació del detall de la natura, de la relació amb un mateix em sembla que són el gran eix de Rapala. Al poema Ara, per exemple, la narració en passat d'uns fets llunyans rebla la importància amb què han quedat gravats en la memòria o la imaginació de la criatura gràcies a la contundència del títol que els trasllada al present. La presència gairebé no dita (una mà salvadora) cobra, tot d'una, una rellevància només proporcional al desassossec amb què l'accident va ser viscut. Com volia Carner, la frase "de vegades he somiat que no hi havia mà" dispara tota sola el poema, construït de forma explícita no pas en l'agraïment, sinó en la temença d'allò que va arribar a ser possible. O com succeeix a Cercles, quatre senzills versos decasíl·labs, on trobem tota la contenció i la saviesa de la meditació sobre la vida i l'eternitat, sobre allò que, amb o sense nosaltres, és i serà sempre, i allò que la nostra mirada ens fa veure ara, i allò que la nostra intel·ligència ens adverteix que ens aguaita: fondre'ns també en la llum. Obriu el llibre a l'atzar i sentireu com el corrent natural i treballat d'aquests poemes se us enduu llibre avall.