"El cinema de ficció és incomprensible sense el teatre"

Actor, director escènic i productor, Ferran Audí està immers actualment en el rodatge del seu primer llargmetratge com a realitzador, The frost, una pel·lícula a partir de l'obra teatral de Henrik Ibsen El petit Eylof. El film és una coproducció catalana-noruega impulsada per l'empresa d'Audí, Alta Realitat, de la qual és soci junt amb Raúl Perales. Tot i ser un debutant, el realitzador no ha tingut dificultats per envoltar-se d'un equip tècnic i artístic de primera fila, encapçalat per actors com Aitana Sánchez-Gijón, Tristán Ulloa, Bibi Andersson i Fermí Reixach.

Pregunta. Vostè ve del món del teatre, en el qual s'ha format. Com s'ha decidit a fer el pas al cinema?

Resposta. Ja fa temps que tinc tendència a situar-me en el lloc del director. Segurament el fet de ser professor d'interpretació hi té molt a veure. Una de les coses que m'interessaven era fer el salt al cinema. Vaig fer un primer curt, Teresa i els no morts, que tot i ser experimental va funcionar molt bé en festivals. Vaig estar molt de temps pensant què podia dirigir, i em va venir la idea d'El petit Eylof, d'Ibsen.

P. Però d'on li ve l'afició per la realització?

R. Tota la vida m'ha agradat el cinema. Sóc molt cinèfil, com ja ho era el meu pare. I el meu avi patern havia estat maquinista d'un cinema. Quan tenia 16 anys van arribar a casa una càmera i un projector de cinema Súper 8, i em va xalar. Feia i muntava les meves pel·lícules. Després em vaig dedicar a la interpretació i això va quedar com oblidat. Fins ara.

P. És significatiu que debuti en cinema amb un autor de teatre com Ibsen.

R. Sí. El que passa és que m'agraden les disciplines creuades. Penso que el cinema de ficció, la seva història, és bastant incomprensible sense el teatre.

P. Parla de temes, de fonts o de processos de treball?

R. Parlo de tot. La divisió entre cinema i teatre és artificial, manipulada i desproporcionada. Els pares del cinema, els grans mestres, com Orson Welles, Ingmar Bergman, David Lynch, Chaplin, i un llarg etcètera, vénen del teatre. És evident que això ha evolucionat. Però hi ha un sediment bàsic, hi ha uns vasos comunicants entre el teatre i el cinema innegables.

P. Per què es va fixar en El petit Eylof?

R. Vaig conèixer el text fa anys i me'n vaig oblidar. Però quan fas obres de teatre sempre et queda el pòsit de les que més t'han agradat, t'han colpit o, en el meu cas, les que més preguntes t'han suscitat. El que m'agrada és fer coses de les quals no sé la resposta. I això m'ho provocava El petit Eylof.

P. En quin sentit?

R. En el sentit que planteja un dilema que jo no sabria resoldre. Una mica la idea que a la vida, d'alguna manera, acabem pagant factures molt més altes no pas per allò que hem fet sinó pel que hem deixat de fer. Té una cosa molt moderna, i és que planteja que la gent pateix per una mena de paradís perdut, una idea de si mateixos, d'allò que havia de ser, però que no és perquè no hem fet res per aconseguir-ho.

P. Quina és la història?

R. Parla d'uns pares que en morir el seu fill s'adonen que en realitat no el coneixien, i això els porta a descobrir que no l'han estimat mai, tot i creure que sí. Estaven massa implicats en handicaps egoistes que tenen a veure amb les seves obsessions i desitjos i no tenien en compte els dels altres.

P. Vostè ha fet l'adaptació i ha escrit el guió. Com ha estat el procés?

R. He intentant respectar molt la història i la visió de l'ésser humà que té Ibsen, i poc la forma. He canviat l'època, el tempo i fins i tot he desenvolupat parts que a l'obra original són pures anècdotes. L'obra d'Ibsen passa en una casa en 48 hores. La meva pel·lícula, en tota una regió, en un mes i mig o dos.

P. Per a vostè era molt important rodar a Noruega. Quin paper hi juga la natura?

R. És cabdal. La història és la d'una tragèdia descomunal que li passa a gent molt normal. I la natura és aquest marc colossal i indiferent contra el qual els personatges topen contínuament. Les condicions climatològiques i de paisatge allà són realment molt dures, i marquen de manera definitiva la psicologia i la manera de viure i d'expressar els conflictes d'aquesta gent.

P. Va ser molt difícil trobar complicitats per al projecte?

R. A nivell artístic, el fet que uns catalans hagin volgut fer una adaptació moderna d'Ibsen és una cosa percebuda com a original, poc corrent. Rodem en una regió de Noruega on no s'ha fet mai cap pel·lícula. I els productors necessiten conèixer el terreny. Per això hem intentat apuntalar-nos d'un equip molt bo que ens garanteixi un bon nivell de qualitat, i penso que ho hem aconseguit.

P. Va ser difícil convèncer els actors?

R. Soprenentment, no. A la majoria no els coneixia personalment, els vaig enviar el guió, m'hi vaig entrevistar i van dir que sí.

P. L'acomplexa el fet que sigui la seva primera pel·lícula?

R. No. Jo no tinc cap problema en dir que hi ha coses que desconec. El que no sé, ja m'ho explicaran. El que sempre m'ha alimentat, i és evident en el meu recorregut, és aprendre. I el fet de trobar-me amb gent com l'Aitana o com David Omedes, el director de fotografia, amb una experiència cinematogràfica molt més àmplia que la meva, no m'acomplexa, al contrari, em motiva, em dóna seguretat i m'entusiasma.

P. Abans de començar a rodar ha assajat durant un mes amb els actors. Això no és molt habitual.

R. No és habitual a casa nostra, però sí a d'altres llocs, Si vols que els actors estiguin actius, involucrats i aportin coses, els has de donar el temps de ficar-se en bany Maria.

P. Com veu el cinema català actual?

R. Crec que està evolucionant bé. Un bon exemple que se m'acut és Salvador, mostra de la voluntat de fer una història que és molt nostra però no explicar-nos-la només a nosaltres mateixos, sinó a gent que no en sap res. Crec que hem d'anar cada cop més per aquí.