Com en una peixera

La sala d'espera

Jordi Faura

Arola (IV Premi de Teatre Joaquim M. Bartrina de Reus 2006)

80 pàgines. 10 euros

Jordi Faura (Sabadell, 1982) ens situa, a La sala d'espera, en una dependència hospitalària que s'assembla molt a un frenopàtic. O a una peixera. Hi conflueixen Gibran, Narcís i Hentai, tres casos patològics de gradació diversa que fan honor al significat dels seus noms. Tots tres, antiherois d'una humanitat desballestada, pateixen alguna mena de trastorn de la personalitat que els fa "especials". Gibran és un jove, malalt de narcolèpsia, que es dedica a jugar una partida extenuant contra ell mateix i a "olorar" els records dels altres. Narcís, un home de mitjana edat egoista i escèptic, té una fòbia incontenible a la seva pròpia mort. Hentai, un jove accidentat, tragina una obsessió malaltissa pel sexe que el converteix en un depravat sense remissió.

Com alguns dels malaguanyats personatges bernhardians, Gibran, Narcís i Hentai es troben atrinxerats en un espai -més mental que físic- sense temps, fora del món. Són espècimens que pensen i que, per tant, estan condemnats a la infelicitat. Encara que no semblen els folls lúcids de Kliniken, de Lars Norén, engalten sentències llampants sobre el pas del temps, la desmemòria, la comunicació, la fatalitat del destí o la depredació humana. Els diàlegs entre tots tres encreuen una xarxa de relacions iròniques tant en la sintaxi argumental com en les rèpliques concretes, i s'acompanyen de monòlegs interiors que exterioritzen les inquietuds dels personatges. La història La platja de Déu, "interpretada" per Narcís i Hentai a l'inici de l'acte III, serveix com a contrapunt metafísic per corroborar la solitud còsmica de l'ésser i la desesperança davant de la certesa de la mort.

L'espai escènic on passa tota l'acció adquireix una significació metafòrica, que, sense alterar la versemblança, flirteja amb l'imaginari surrealista. La sala d'espera d'un hospital, antisèptica i claustrofòbica, esdevé una mena de terra de ningú, de purgatori de la consciència. Les quadrícules del terra que simulen un tauler d'escacs -en una ampliació simbòlica de la partida interminable que Gibran manté amb ell mateix- i la peixera rodona -de virtuts terapèutiques- amb un solitari peix taronja a dins que presideix la sala fan pensar també en un espai mental, de vigília o de trànsit. Els tres casos patològics que habiten la sala semblen explorar, com ho feien alguns dels personatges de Pedrolo, els extrems de la raó, però no des de plantejaments existencials, sinó des de l'especulació de l'absurd filosòfic. Situats en un medi diferent del real, com peixos dins d'una peixera, les patologies de Gibran, Narcís i Hentai prenen un sentit terapèutic, catàrtic. Autor també de Hikikomori, una peça sobre adolescents japonesos que voluntàriament es tanquen en una habitació refugi amb les noves tecnologies com a única companyia, Faura sembla sentir-se atret per personatges reclosos en el seu món, per espais interiors que permetin el xoc dialèctic i la confrontació de voluntats. La sala d'espera planteja una conversa atractiva, guspirejant, entre tres personatges foraviats, però es dispersa en excés, perd pistonada cap al final i sembla que no acabi de trobar una resolució que remati la reflexió simbolicofilosòfica que insinua.