_
_
_
_
Lletres

La llengua dactilar

La llengua nòmada

Norman Manea

Arcàdia

53 pàgines. 10 euros

D'ençà que Walter Benjamin va dir que "no hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie" qualsevol apunt sobre la civilització se sustenta en el realisme de saber que tota exquisidesa intel·lectual raneja amb la misèria. Amb l'opuscle La llengua nòmada, de l'escriptor romanès Norman Manea (obra que es publica per primer cop en català i encara avui és inexistent en castellà), s'amplifica aquest lluminós camí de reconeixement d'una exuberància creativa sorgida de la penúria.

La llengua i les resistències per preservar una essencial llibertat interior són l'eix que vertebra aquest assaig. Sobre el fons d'una pissarra en què es registren els moviments de retracció i eixamplament de l'idioma vernacle de l'autor, Manea empelta els seus avatars personals amb la duresa de la història europea del segle XX. Manea neix l'any 1936 a la regió romanesa de Bucovina. El romanès és la seva llengua materna. Als cinc anys, a causa del seu origen jueu, ell i tota la família van ser deportats al camp de concentració de Transdnièster, a Ucraïna, on aprèn el jiddisch dels ancians i també l'ucraïnès per poder jugar amb els nens del poble. Cinc anys després retorna a Romania, on prossegueix un aprenentatge sentimental tamisat per la descoberta del romanès literari i tres idiomes més que completen la seva formació: el rus (l'idioma dels ocupants), el francès i l'alemany. A finals de l'adolescència comença a desmarcar-se de les tesis del totalitarisme comunista i a recloure's en un progressiu exili interior. El 1986, a l'edat de cinquanta anys, va a viure a Berlín Occidental i poc després, sense saber ni un borrall d'anglès, marxa a Nova York, ciutat on resideix des d'aleshores.

Aquest accidentat context permet comprendre perquè Manea reivindica la identitat de l'escriptor en funció d'un primordial criteri d'interioritat: la llengua. En paraules de Manea: "La llengua representa la nacionalitat veritable de l'escriptor, el seu sentit de pertinença; la llengua n'és la casa i la pàtria. Ser exiliat també d'aquest refugi últim i essencial comporta el desballestament més brutal de l'ésser, aquella consumpció total (Holokaustos) que colpeix el cor mateix de la creativitat". A partir d'aquest fonament, que sembla una nota a peu de plana de la novel·la autobiogràfica El regreso del Húligan (Tusquets), l'examen de Manea transita sobre la pròpia condició d'escriptor i persona errant. L'escriptura es revela com una forma de subsistència en un món ferotge: Manea haurà de protegir la llengua contra la censura i el catecisme dialèctic que imposa el règim comunista; percebrà que la llengua decreta els moments i les edats de la persona; experimentarà l'ambivalència de l'idioma (el devot alemany de Schiller és també l'alemany de les SS); observarà com els processos de traducció modifiquen la llengua vernacla; sentirà com la seva llengua -el romanès- és un espai irreductible, la nacionalitat veritable de l'enamorament, dels somnis, dels records, del dolor, dels morts. Amb un bell preciosisme estilístic -molt ben conservat a la traducció de Coral Romà-, Manea intensifica aquesta dansa malabar entre cos i ombra, entre llengua i vida, entre idioma i llibertat, un procés d'autopossessió literària que ja compta amb precedents il·lustres: Kundera, Celan, Milosz, Tísner, Zweig, Canetti... Heidegger va dir que el llenguatge és la casa de l'ésser. Manea, des de la implicació lírica, fa un pas més: la llengua és l'ésser. Semblant als fòssils petrificats en la roca, la massa de l'idioma registra tots els moviments de la història i de l'ànima humana.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_