Barcelones nonades

La faixa del llibre té ganxo. Hi diu: "L'Eixample que no va ser". Es tracta d'una monografia molt documentada de l'historiador Eloi Babiano i Sànchez sobre Antoni Rovira i Trias (Gràcia, 1816-Barcelona, 1889), publicada amb profusió d'imatges per Viena Edicions. Qui era aquest Rovira? El de la plaça de Gràcia, sí, el senyor amb pinta de gentleman de la Renaixença que seu en un dels seus bancs, veient passar les hores. Al peu del monument, en relleu, hi ha un plànol poc reconeixible de la ciutat, una teranyina de vies radials que convergeixen cap a una plaça de Catalunya d'unes dimensions molt superiors a la real. Al voltant d'aquesta trama s'hi llegeix una frase, en francès: "Le tracé d'une ville est oeuvre du temps, plutôt que d'architecte". És el lema que acompanyava la memòria presentada per l'arquitecte al concurs convocat el 1859 per l'Ajuntament de Barcelona que de fet Rovira va guanyar. Però, és sabut, el seu pla no es va realitzar. Va prevaler el projecte d'Ildefons Cerdà, defensat pel Ministeri de Foment de Madrid i del qual l'any que ve es commemorarà el 150è aniversari. Va ser, doncs, una imposició centralista, una més, la que va prevaler en contra de l'autonomia municipal. Ara bé, va ser una decisió tan assenyada i brillant com segurament poc democràtica. I va ser així com la reforma del senyor Rovira, el de la plaça, va passar a omplir els arxius de les Barcelones nonades, les que no han estat.

Antoni Rovira tenia al cap París, el referent romàntic de l'urbanisme barceloní

Cerdà no havia previst al seu pla la plaça de Catalunya, d'aqui vénen els mals

La ciutat és ciclotímica. Després dels grans esdeveniments vénen períodes de crisi

El relat del Fòrum no es va comprendre i la participació ciutadana va minvar

Hi ha moltes Barcelones nonades, però la gent no les percep

L'ordre verdaguerià ha estat superat per la complexitat de molts fenòmens relacionats

Efectivament, aquella mena de corona al voltant de Ciutat Vella, amb bulevards amples convergint des de Sants, Gràcia i el Poble Nou cap a una enorme esplanada central -que Rovira no anomenava plaça de Catalunya, sinó Foro d'Isabel II-, creuats per un atapeït teixit de vies tangencials, no es va executar.

Es fa molt difícil d'imaginar ara com hauria estat aquell Eixample rovirià. Home de cultura enciclopèdica, afrancesada, impulsor d'una Acadèmia Filomàtica de les Ciències (matemàtiques, literatura, ciències naturals, etc.) que, segons que reivindica Eloi Babiano, va ser una de les associacions que es van aglutinar per formar, el 1872, l'Ateneu Barcelonès, segurament tenia al cap París, la gran referència urbanística del Romanticisme, una ciutat ben jerarquitzada del centre cap a la perifèria, amb grans places com L'Etoîle o la Concorde, que funcionen com grans concentradors i distribuïdores de fluxos radials. Una ciutat idealitzada, tant com per semblar raousseaunianament "natural", filla del temps i no de la mà de l'arquitecte, com proposava el lema. Segurament era una gran fal·làcia, ja que no hi ha res de més artificial, és a dir "cultural", que una ciutat, com sosté Ferran Mascarell a Barcelona y la modernidad. La ciudad como proyecto de cultura (Gedisa), presentat la setmana passada i del qual ens ocuparem tot seguit. La de Rovira era la Barcelona romàntica, la que Jacint Verdaguer havia retratat amb alexandrins vibrants a la seva Oda a Barcelona: "Al nàixer amazona, de mur te coronares, | mes prompte ta creixença rompé l'estret cordó; | tres voltes te'n cenyires, tres voltes lo trencares, | per sobre el clos de pedra saltant com un lleó. | ¿Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres? | No escau a una matrona la faixa dels infants; | més val que l'enderroques d'un colp de mà i esborres; | ¿muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans". Era la Barcelona emocionada i convulsa de mitjan del segle passat, que més que enderrocar va fer esclatar les muralles, per pura pressió demogràfica (per l'època la ciutat comptava amb 150.000 habitants, tres vegades més que els que tenia al segle XVIII, sobre la mateixa superfície). Un objectiu llargament cobejat que convertia Barcelona en capital d'una nació desitjada, com tantes d'altres, per l'imaginari romàntic i que el poeta descriu als versos següents: "Déu te les da [les muralles] d'un rengle de cimes que et coronen, | gegants de la marina dels de muntanya al peu, | que ferms de l'un a l'altre les aspres mans se donen, | formant a tes espatlles un altre Pirineu". És, doncs, la natura en evolució la que crea la ciutat, ens orgànic, viu, autònom. L'arquitecte es limita a endreçar aquest creixement, a explicar-lo, a fer-lo entenedor.

Cal dir, en honor de Rovira i Trias, que, fruit d'aquesta concepció, el seu pla era molt més integrador del suburbis -procés començat el 1897 i conclòs el 1921 amb l'annexió de Sarrià- que el de Cerdà i que segurament tenia un concepte de plaça, com a kilòmetre zero, molt més funcional que la de l'enginyer de Centelles, que sempre les va pensar -malament- com a creuament de vies ràpides (veure la plaça de les Glòries Catalanes, sense resoldre un segle i mig després d'haver estat projectada). De fet, la dissortada plaça de Catalunya és l'única herència visible, encara que molt masegada, del pla Rovira (que també és mala sort!). El primer projecte Cerdà, en efecte, no contemplava cap element de connexió entre la vella i la nova trama, simplement una mansana igual que la resta, encara que amb una forma irregular. Només després l'enginyer va incloure una modificació que va permetre la construcció de la plaça a l'espai actual, més petita que la concebuda per Rovira. Un projecte urbanístic mal plantejat s'arrossega sempre, així ho demostra a l'actualitat aquest espai irresolt. Tot sigui dit sense merma del projecte global, que tan bons resultats ha donat a Barcelona.

A més, Rovira va ser el gran impulsor dels mercats de Barcelona. Els de Santa Caterina, la Barceloneta, el Born (Baviano sosté que Rovira n'és l'autor, Fontseré l'executor), Hostafrancs i la Concepció són projectes seus, a més del parc de bombers al costat del Clínic o el campanar de Gràcia, obra emblemàtica a la plaça Rius i Taulet. De manera que va ser un home que va deixar una forta petja a la ciutat. No debades el 1867 va ser nomenat arquitecte municipal, per a la zona de l'Eixample, precisament. Va arribar a ser regidor i diputat: és a dir que si el seu pla va ser rebutjat, no per això va deixar de tenir influència i d'exercir-la.

La monografia sobre Rovira apareix en uns moments en què a diferents llibres i articles es discuteix la validesa de l'anomenat "model Barcelona", el que es va impulsar des del primer ajuntament socialista de 1979 i que va fins a la gran gran reforma olímpica, que en certa manera és la culminació de la ciutat planificada al segle XIX, perquè va dur a terme l'apertura al mar i va crear unes vies ràpides (les Rondes) per reblar la integració de les perifèries. Aquest model de creixement urbà amb fort control públic va ser repetidament admirat i premiat: premi Príncep de Gal·les de la Universitat de Harvard, el 1990, i medalla d'or dels arquitectes britànics (1999), primera vegada en què el reconeixement requeia en una ciutat, a més de repetides cites al famós informe Rogers (1999) per al desenvolupament estratègic de Londres. A la presentació del llibre de Mascarell, el passat 28 de març, Oriol Bohigas, pare d'aquell model ara discutit, va tornar a insistir en la preeminència del projecte concret per sobre del "model", d'una excessiva confiança de què aquest resoldria tots els problemes. Ara es descobreix la fal·làcia en què se sostenia aquella convicció: el model, per molts ciutadans, no ha estat "modèlic", escrivia Llàtzer Moix a La Vanguardia fa uns dies. I això ha esdevingut per un progressiu relaxament del control de les administracions, que han hagut de fer front a fenòmens nous: fonamentalment, la forta immigració extracomunitària en la dècada dels 90, la transformació accelerada d'una ciutat industrial a una altra de serveis on el coneixement és primordial, l'aparició de moviments altermundistes i la definitiva col·locació de Barcelona al mapa, una vella preocupació olímpica que ens ha acabat desbordant considerablement.

Tot això ha donat peu a una literatura actual fortament crítica que ha posat el Fòrum de les Cultures del 2004 com a ase dels cops de totes les desgràcies barcelonines. Joan Ramon Resina n'ha fet una carregada considerable al seu llibre Auge i declivi d'una imatge urbana (Galàxia Gutenberg) i no gaire més considerat és Malcolm Miles en un dels articles de La metaciudad: Barcelona. Transformación de una metrópolis (Anthropos, a cura de Mónica Degen i Marisol GArcía). Amb una part de raó: entre 1997 i 2004, els promotors immobiliaris van ser els grans actors en detriment del control públic. L'exemple de Diagonal Mar és repetidament citat com una violació de la trama Cerdà per abraçar una urbanització del darrer tram del litoral seguint un model de ciutat "dispersa" més propi de la planificació nord-americana que mediterrània.

Barcelona és compulsivament ciclotímica. Als grans projectes als que ha fet front al llarg de la història succeeixen llargs períodes de depressió en què sembla que no hi ha remei, que la ciutat està abocada al desastre. No hi ha res a fer: el vas és sempre mig buit, o mig ple: passem de missatges desproporcionats com "a Barcelona volem canviar el món" a autoflagel·lacions com les anteriorment citades. Tot són punts de vista. Ara, allò que segurament ha fallat més d'aquesta darrera etapa simbolitzada pel Fòrum és el relat, com reconeix Mascarell, que durant un any va estar al front de l'esdeveniment. I aquest fracàs, i sobretot la valentia de reconèixer-lo, va ser un dels elements del llibre que Josep Ramoneda, integrat també al projecte durant un cert temps, va destacar durant la presentació.

És cert, el discurs va fallar. I la participació ciutadana, mare de tots els èxits barcelonins, no va ser la desitjada. Això ho va reconèixer al mateix acte Jordi Hereu, el qual va afegir que si ell era alcalde era perquè havia vist construir la via Júlia i, amb ella, a la ciutat canviar de pell.

Però aquestes crítiques al Fòrum acostumen a exhibir un defecte compartit: es mouen en el pla dels continguts sense trepitjar terreny. L'especulació és una acusació ad hominem, a tota la intervenció urbanística a la zona de llevant amb l'agreujant de fer-ho en nom de la cultura. És així com Malcolm Miles acusa el Fòrum de ser una mera excusa per construir un palau de congressos i uns hotels amb el benefici privat com a nord. Home, negar els beneficis públics dels grans cogressos mèdics que s'hi han celebrat per una ciutat que vol ser capdavantera en el terreny del coneixement sembla una gosadia. Però més enllà d'això, ni una sola vegada quan es mouen aquestes crítiques, es parla de la millora que està experimentant La Mina, o el riu Besòs amb la urbanització de les seves lleres. Com tampoc no se cita el nou centre geriàtric, la vivenda protegida o la futura construcció de la Universitat. I tot això en la línia del 22@, el barri del Poble Nou que a partir de l'any 2000 es va consolidant com un pol de desenvolupament associat a la comunicació, la biomedicina i les noves tecnologies. I, encara, en la perspectiva de la gran reforma de l'estació de la Sagrera per l'arribada de l'AVE.

Hi ha, doncs, altres Barcelones no nades, encara en període de gestació. Però la gent, és cert, no les percep. Falta discurs. I aquest discurs ja no pot ser el de la ciutat verdagueriana que pensava en Rovira, la que trobava en la natura el seu ordre de desenvolupament i jerarquització. Ara toca trampejar amb nòduls de comunicació i estratègies d'infraestructures que responguin a l'economia globalitzada: aeroports, trens ràpids, port, etcètera. Massa coses per deixar-les a l'arbitri de la natura. Però Antoni Rovira i Trias sí tenia una mica de raó amb la primera part del lema que acompanyava el seu projecte, la que posa l'accent en el temps. Òbviament, era utòpic considerar aquest factor com l'agent principal de la construcció de la ciutat, que, com ja s'ha dit, no pot ser més que l'home. Ara bé, és cert que el temps posa les coses al seu lloc i les fa comprensibles. S'ha repetit que gestionar la ciutat és gestionar la complexitat: de fluxos, estratègies, llenguatges, etc. L'ordre verdaguerià ha desaparegut per sempre i al seu lloc apareixen molts fenòmens interconnectats. Això ens produeix certa basarda. Però no hauríem d'arraconar la utopia. Barcelona n'ha estat una filla predilecta.