Brossa anticlerical

El dia del profeta

Joan Brossa

Proa. TNC, 67

102 pàgines. 12 euros

Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa | de tèrbola tenebra", apunta Joan Brossa al poema L'Església catòlica espanyola, recollit a Poesia rasa I (1950-1955) . L'anticlericalisme del poeta assoleix el punt més àlgid en la peça teatral El dia del profeta (1961), en què denuncia la condició alienadora de la religió catòlica i la complicitat de l'Església oficial amb el franquisme. Els dardells de Brossa s'adrecen a evidenciar la conxorxa del poder polític amb el religiós i l'econòmic per controlar, limitar i sotmetre la voluntat del poble. Escrita en plena nit franquista, l'obra volia fer llum en la consciència de l'espectador perquè, més enllà de l'abúlia o el plany, passés a l'acció.

Els tres lampistes que enceten i clouen de manera apoteòsica El dia del profeta al·ludeixen, en metonímia metafòrica, a la participació de la classe obrera en la lluita per l'alliberament col·lectiu. La seva recerca simbòlica de la llum il·lumina les zones fosques d'un itinerari que va des de l'explicitació de la connivència activa entre Franco i l'Església oficial durant la dictadura fins a la denúncia de la complicitat de la cúria amb el bàndol feixista durant la guerra, passant per la decisió invididual de creure o no en Déu i la remissió als orígens antics de les religions, marcats per l'enfrontament i la lluita pel poder. La combinació i la projecció d'aquests estrats de sentit atorguen una dimensió polièdrica a una mateixa problemàtica: la condició castradora de la religió.

Com en altres peces de Brossa, El dia del profeta presenta a l'espectador els caires més insospitats i dissonants d'un tema punyent; els personatges són veus a través de les quals es crea una realitat teatral que respon a una lògica interna, a una convenció, com volia Meyerhold, inequívocament escènica. En aparença, les situacions no tenen res a veure les unes amb les altres, com si fossin històries diferents, i els personatges enfilen frases deslligades, desretoritzades, que sembla que no fan sentit. Però, en el fons, per mitjà d'ecos, fugides i represes, de llaços sintàctics i juxtaposicions d'escenes, es manté un fil conductor ben nítid semànticament que, en aquest cas, es concreta en el domini que exerceix la religió sobre l'individu i la connivència entre els poders fàctics per coadjuvar en la submissió del cos social i de la voluntat individual.

Brossa escamoteja deliberadament el sentit de les situacions que imagina, en desvia la literalitat, les des o recontextualitza i les acosta a l'essencialització. La denúncia de la religió com a forma d'opressió col·lectiva i invidual reclamava, en el cor de l'obscurantisme franquista, formes d'expressió tendents a l'al·legoria, la metàfora o l'absurd que esquivessin el rigor de la censura. Això no obstant, el poeta no s'està de dur a escena un diàleg esperpèntic, d'una sàtira mordaç, entre el dictador Franco i un dels caps de l'Església espanyola en què es treu a rotlle el paper crucial -i tant d'actualitat- de l'ensenyament en la instrumentalització de les consciències. Com és d'habitud en la dramatúrgia brossiana, la peça amalgama recursos de gèneres diversos (sainet, comèdia de costums, sàtira, drama bíblic), registres lingüístics i intertextos múltiples, efectes il·lusionistes (ombres xineses), manifestacions festivopopulars, etcètera, per confegir una falla escènica que, per art d'encantament, defensa una presa de consciència alliberadora.