El bumerang

La nau

Pau Planas

Ara Llibres (Premi Just M.Casero 2007)

95 pàgines. 14 euros

Quin és el propòsit d'un viatge interestel·lar? Sembla evident que qualsevol projecte d'aquesta mena, encara que sigui només somiat, té l'objectiu d'arribar com més lluny possible. Aquest és el paràmetre amb el qual el gènere de ciència-ficció -en versió paper o bé pantalla cinematogràfica- ens ha educat a pensar el futur amb l'optimisme corresponent. Pau Planas (Girona, 1974) amb la seva primera novel·la, La nau, capgira completament aquestes convencions.

D'acció, de fet, n'hi ha ben poca a la novel·la. A les cent pàgines escasses del llibre no passa res, absolutament res. El relat és dividit en petites anotacions al diari, més o menys una al mes, que se succeeixen durant dos anys seguits. L'univers narratiu és en aquest cas un veritable laboratori, amb els personatges tancats en una nau transparent, suspesa dins del buit. Tot el que succeeix només pot ser una interacció entre els elements que hi són posats des de bon principi. És llàstima, però, que Planas no hagi heretat una mica de la picardia de Pere Calders, que en el seu conte Coses de la Providència va fer desaparèixer una de les protagonistes que no cabia a l'univers imaginari, transformat en un irònic conte de fades. Amb aquella fantàstica frase final: "A vegades, a la nit, em desperto i penso: Què se'n devia fer, de la pobra Irene?", Calders va esborrar la vella serventa que havia desaparegut junt amb el pis antic que el narrador tampoc era capaç de trobar mai més.

"Un dia no podré evitar de confessar-li que no en té cap, de defecte, i que la trobo bonica", pensa l'autor del quadern de bitàcola estel·lar sobre una de les noies de la nau. La Nadia, però, aviat deixarà de fer-li companyia, encara que no de forma tan subtil com ho va fer la serventa de Calders. A Planas no li falta pas la capacitat de distanciament dels seus personatges, però no ha volgut entrar de ple en el joc de l'autoironia. Els seus homes i dones emmalalteixen i es desesperen per causes racionals, el metge de la nau amb les seves pastilles és un dels actors principals de la història. Estem en un món fantàstic, però organitzat com una cadena de causes i efectes amb la precisió d'una obra de rellotgeria.

"La finestra em fita, com sempre, i em vol xuclar", podem llegir al darrer paràgraf. L'observació és, sens dubte, inquietant, especialment aquest "com sempre" que he marcat amb cursiva. La finestra indiscreta és un motiu que s'ha fet molt popular gràcies al mestratge d'Alfred Hitchcock, especialment des que Slavoj ´i¸ek ha sabut explicar el neguit de ser observat amb el seu argot psicoanalític que li ha donat tants lectors arreu del món. En aquesta novel·la, la recerca de les respostes a les grans preguntes va en aquesta mateixa línia: furgar a l'interior d'un mateix per comprendre què és allò que ens supera.

La nau és una novel·la al·legòrica en la qual la ciència i els seus ginys juguen un paper del tot secundari. Es tracta d'una reflexió sobre la societat del benestar i els límits de la llibertat. Però el més valuós de la novel·la és la seva veu narrativa. El relat és una narració en primera persona feta des d'un jo coherent que es mou pel seu univers amb aplom i convicció. No hi ha aquell molest xiuxiueig de l'autor real que mou els fils de les seves titelles i els omple la boca amb opinions personals i ideologies que voldria aconseguir imposar als lectors.

És admirable la facilitat amb la qual Planas és capaç de renunciar a fer èpica, no pretén construir herois que justifiquin el fet de ser protagonistes amb grans gestes, mirant d'inscriure's a les pàgines de la Història o la Literatura, totes dues amb majúscula. Aquí tenim, permeteu-me tornar de nou a Calders, un autor que sap escriure el món utilitzant les minúscules. Reconeix que té por del buit i tot fullejant els llibres de la biblioteca sap reconèixer els tresors que són meres paraules: Libèl·lula. Gratacel. Diamant. Castell. Tota una promesa.