_
_
_
_
Cinema

Catalunya, factoria de cinema

La Generalitat vol incrementar la presència del català a les pel·lícules autòctones amb una nova política de subvencions

Un responsable de TVE a Madrid es va desplaçar dies enrere fins a Barcelona. La seva visita tenia per motiu reunir-se amb productors catalans a fi d'establir aliances per a futures coproduccions. Molt més enllà de l'anècdota, el fet té una lectura significativa: el potencial del cinema català interessa a la capital espanyola, que continua sent el gran centre de decisió en matèria de finançament audiovisual. Normalment, fins ara, el viatge havia estat sempre en la direcció inversa. Però és que en els últims temps han passat aquí coses importants per al sector que han subratllat un fet descrit de manera molt gràfica per Antonio Chavarrías, productor i director: "El viver del talent és a Catalunya". L'èxit de pel·lícules, equips artístics i tècnics catalans a l'última edició dels Premis Goya ha contribuït a posar-ho de manifest. Com també el fet que en la llista de les pel·lícules més vistes del cinema espanyol l'any 2007 tingui en els dos primers llocs sengles films produïts a Catalunya: El orfanato (Rodar y Rodar), de Juan Antonio Bayona, i Rec, dirigida per Jaume Balagueró i produïda per Filmax, la hiperactiva productora de Julio Fernández, amb vocació de fer des de Catalunya el mateix que fan els grans estudis de Hollywood: integrar tots els processos de creació d'una pel·lícula, des del guió fins a l'exhibició, "però amb sensibilitat eurollatina". Però hi ha una assignatura pendent. Es fa molt de cinema català, però molt poc cinema en català. I a més, pocs espectadors van a les sales a veure'l. La Generalitat, a través de l'Institut Català de les Indústries Audiovisuals (ICIC), s'ha proposat superar el desencontre entre el cinema i la llengua per la via de les subvencions, amb unes noves línies d'ajut a la producció. El sector les valora de manera desigual.

Dels 75 films poduïts el 2007 a Catalunya, només 12 eren en versió orginal catalana
Els productors creuen que Cultura haurà de fer una campanya de conscienciació
"La normativa va en la línea del que s'està fent a Europa", afirma Ventura Pons
"Posar limitacions en un mitjà com el cinema és dolent", diuen des de Rodar y Rodar

Després de l'èxit català a la passada edició dels Goya, la Generalitat va sorprendre amb un gest nou. Per primera vegada, el president, José Montilla, i el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, van oferir una recepció en homenatge als guardonats, extensiva també als professionals de les arts escèniques premiats amb els Max. D'aquesta manera, es simbolitzava el suport institucional a la indústria. Però en la presentació de les noves línies de suport a la producció audiovisual es va deixar clara la voluntat administrativa que aquesta recondueixi els seus esforços en benefici de la cultura i la llengua catalanes. En aquest mateix sentit sembla encaminar-se la nova llei catalana del cinema, que s'espera poder portar al Parlament aquest mateix any. De les 75 pel·lícules que es van produir l'any passat a Catalunya, només 12 es van fer en versió original catalana. I tan sols 194.077 de les persones que van acudir a les sales catalanes van optar per una pel·lícula en català. El primer argument que es planteja des de la Generalitat és que el nombre de pel·lícules produïdes aquí és clarament desproporcionat en relació amb la densitat de població. Des de Cultura, això s'il·lustra amb una comparativa, amb dades de l'Observatori Europeu de l'Audiovisual referides al 2006. Aquell any varen ser 72 les pel·lícules amb segell de Catalunya. Només set per sota de les que es van fer al conjunt de l'Estat espanyol. Segons aquesta relació, al Regne Unit (60 milions d'habitants), se'n van fer 79, a Dinamarca (5,5 milions) se'n van produir 29...i així es podria continuar el periple per Europa, veient com la majoria de països tenen un volum de producció molt inferior al català.

Segons estimacions de l'ICIC, per anar bé la indústria autòctona s'hauria de moure pels volts de les 40 pel·lícules per any. El repte no és només la llengua, sinó també afavorir la consolidació d'un tipus de pel·lícules molt lligades a la cultura catalana. Per aconseguir-ho creuen necessari racionalitzar els diners invertits (per enguany són 16,65 milions d'euros, els mateixos de l'any passat, amb el matís d'una nova aliança amb Televisió de Catalunya per caminar junts en la mateixa direcció) a fi d'evitar una indústria excessivament subsidiària d'altres centres de decisió. En poques paraules, es vol esquivar la figura del productor de fora que busca la complicitat d'un soci minoritari català per aconseguir subvencions, però sense donar-li capacitat de decidir sobre el producte final. I evitar que aquest no tingui cap sintonia ni amb la cultura ni amb la llengua catalanes.

La normativa s'ha redactat prèvia consulta a les tres associacions de productors que hi ha a Catalunya, que recentment han sortit en bloc de la Federación de Asociaciones de Productores Audiovisuales Españoles (FAPAE) per entendre que no els oferia tota la representativitat necessària, ni de la manera desitjada. Les tres entitats catalanes apleguen al voltant de 170 empreses, amb unes característiques molt diferenciades. Tant pel que fa al tamany com pel tipus d'activitat: des de les dedicades en exclusiva al cinema a les que treballen també (o només) per a la televisió, tant si fan telefilms com si el fort de la seva activitat són els concursos. Des de la Generalitat es destaca la sintonia que hi ha hagut amb aquestes entitats en la redacció del document final. Gratant per sota, però, es veu que hi ha puntualitzacions a fer. "Com vols que et contesti, com a president de Barcelona Audiovisuals -(BA)- o a títol personal? Perquè són coses diferents i hi ha molts matisos", diu d'entrada Ricard Figueres, d'In Vitro Films. En virtut del càrrec, comença remarcant el fet que "per primera vegada hi ha hagut una voluntat de consensuar una normativa. És molt positiu que s'hagi volgut pactar i discutir amb el sector".

El president d'aquesta associació, que agrupa 28 productores, destaca: "es fa una aposta molt decidida pel cinema en català, com no s'havia fet abans. I aquest cine tindrà unes oportunitats que no havia tingut mai". Però no té clar com redundarà això en els resultats. "Quines repercussions tindrà en el mercat? És una incògnita saber si la gent anirà a veure aquestes pel·lícules, i també com ho rebran els distribuïdors i els exhibidors". Els productors han fet números i creuen que per aconseguir una veritable eficàcia, el pressupost de Cultura s'hauria d'incrementar en un 25% i destinar aquesta partida extraordinària "a fer una campanya de conscienciació i de sensibilització. Perquè la cultura de la gent no és aquesta". És a dir, l'espectador no està acostumat a veure cinema en català. Però és que, com indiquen totes les estadístiques, aquest no és un problema diferencial, sinó comú a tota la cinematografia espanyola i també a l'europea. "Aquest és un mercat dominat per les multinacionals".

Ventura Pons, realitzador i productor al capdavant d'Els films de la Rambla, considera que "el problema de la manca d'espectadors no té a veure amb la qualitat intrínseca del cinema d'aquí, sinó, principalment, amb la pirateria. A les sales molts títols passen sense pena ni glòria. Però per a mi és diferent fer cinema amb una finalitat industrial, que és la de fer diners, i fer-lo amb un criteri cultural". I continua: "Les meves pel·lícules es veuen poc als cinemes, però circulen molt per festivals, amb molt bona rebuda, i quan es passen per televisió tenen bons índexs d'audiència". Sota el seu punt de vista, la nova política "va en la línia del que està fent Europa: cada país reinverteix en el seu territori i protegeix la seva llengua". No creu que el canvi de normativa hagi de suposar necessàriament una disminució del nombre de produccions. "Igual s'acaben fent les mateixes, però els diners no es donaran tan alegrement". Ni tampoc que la llengua posi fronteres a les pel·lícules. "Funcionen si són bones, independentment de l'idioma", assegura.

No és tan optimista el també productor i director Antonio Chavarrías, al capdavant d'Oberón Cinematográfica. "Jo penso que la política de l'ICIC és ben intencionada. Vol normalitzar la producció de pel·lícules rodades en català, superant unes mancances que hi havia hagut fins ara. Era evident que s'havia de fer alguna cosa". Ara bé, considera que les noves polítiques s'han dissenyat sense mesurar prou quines conseqüències tindran sobre la indústria. "Crec que poden ser contraproduents. La normativa dificultarà molt les coproduccions, i fins i tot diria que contradiu l'esperit de les directrius europees". Segons el seu diagnòstic, "Catalunya perdrà molt pes i presència en el mercat internacional, i això acabarà perjudicant el teixit industrial". A més, el sistema de punts establert per baremar les quantitats de les subvencions és, al seu entrendre, "massa rígid. Limita molt el fet de poder comptar amb actors i tècnics que no siguin catalans. Això crearà una endogàmia empobridora". De tota manera, es declara conscient que hi haurà productors que sortiran beneficiats amb el canvi de política. "Tot depèn de la teva ambició i d'on es trobi el teu mercat. Si només penses en el mercat català, serà perfecta".

Del mateix parer són Mar Targarona i Joaquín Padró, de Rodar y Rodar. "Aquesta política no serà enriquidora si ens tanca en nosaltres mateixos. La cultura no és només l'idioma, és moltes més coses. Segurament les més beneficiades seran les productores petites", coincideixen amb Chavarrías. Pragmàtics, diuen: "ens hi adaptarem, com sempre ha fet el cinema. Però no es pot generar una indústria sencera sobre excepcions. Tot el que suposi posar limitacions en un mitjà com el cinema és dolent. El que s'ha de potenciar és el talent".

Entre les valoracions més receptives a la nova política es troba la de Xavier Atance, responsable de la productora Benecé i president de Productors Associats de Catalunya (PAC), la més nombrosa de les associacions (107 empreses). Com a productor molt compromès amb la llengua i la cultura catalanes, considera que "la llengua d'un país no pot ser impediment per a fer cinema. Sempre hi ha l'opció de doblar o de subtitular les pel·lícules", afirma. "Jo crec que és una bona normativa. Les tres associacions hem intentat que no pesés només la llengua, sinó també la indústria. Qui vulgui fer una pel·lícula en castellà, podrà fer-ho i rebre ajuts", valora. I, d'acord amb Ricard Figueras, diu: "els productors no demanem més diners. Volem que el Govern dediqui més esforços a fomentar els hàbits dels espectadors". Atance és crític amb el context actual per a l'exhibició de pel·lícules en català. "S'han perdut pantalles. I si has de travessar tota la ciutat per trobar un cine que ho ofereixi, probablement optaràs per no anar-hi", es lamenta. Tots els professionals consultats coincideixen en dir que, en qualsevol cas, ara és d'hora per treure conclusions. S'haurà d'esperar a veure quins fruits donen aquests canvis. I això, segons creuen els productors, no se sabrà fins d'aquí a un parell d'anys.

Requisits per a les subvencions

En el recent canvi de rumb en els ajuts a l'audiovisual, l'ICIC ha buscat l'aliança de Televisió de Catalunya. Juntes, les dues institucions atorgaran les subvencions més sucoses a què poden aspirar les produccions catalanes. Cada any se'n triaran quatre, en versió original en català, a les que es pressuposi "alta capacitat de difusió i exhibició". Cada un d'aquests quatre projectes rebrà un milió d'euros. A més, l'ICIC i TVC gestionaran conjuntament un fons per al desenvolupament de guions (40.000 euros per projecte, fins a un màxim de 10) i al desenvolupament de projectes d'animació televisius (3 milions d'euros entre les dues entitats).

Pel que fa estrictament als ajuts de l'ICIC en solitari, que regiran per a la majoria de produccions, s'ha establert un sistema de baremació per punts, fins a un màxim de 180, que equivalen al sostre de 200.000 euros previst per projecte. Els paràmetres són els següents: versió original catalana (45 punts); elements creatius catalans (director, guió, música i fotografia), 45 punts; elements artístics catalans (actors), 34 punts; contribució cultural catalana, 24 punts; empreses de servei catalanes, 12 punts; equip tècnic català, 10 punts; rodatge a Catalunya, 10 punts.

Les subvencions de l'ICIC s'adrecen també a l'explotació i difusió dels projectes (fins a 200.000 euros, en funció de la recaptació en sales, la promoció i publicitat, la difusió a festivals internacionals i premis, vendes internacionals, explotació en altres finestres i audiència televisiva a Catalunya), i de suport als llargmetratges amb llenguatge innovador amb dificultats de finançament (200.000 si és en català, 100.000 en altres llengües i 90.000 en el cas de documentals).

Els telefilms (amb un ajut base de 90.000 euros, més 60.000 si els equips tècnics i artístics són catalans i 30.000 en funció de la trajectòria de l'empresa) i els documentals televisius (amb màxim de 24.000 euros) són els altres paràmetres contemplats en les línies de subvencions.

Els tècnics catalans demanen pas

Ronden els 32 anys i van sortir de les primeres promocions de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Somiaven amb emular Spielberg o Scorsese en començar la carrera, però de seguida van trobar el seu camí cap a les especialitats més tècniques, on despunten ara amb un èxit més que notable. Oscar Faura, director de fotografia d'El orfanato; Oriol Tarragó, dissenyador de so i premi Goya per la seva feina a la pel·lícula de J.A. Bayona, amb qui anava a classe a l'escola de cinema; i David Gallart, Goya al millor muntatge per Rec , són la prova que l'ESCAC s'ha convertit en un fecund viver de cineastes que ja nodreix la indústria del cinema català no només de realitzadors. El seu paper és fonamental, encara que no centren els flaixos damunt la catifa vermella. "Ni tan sols els nostres amics no saben gaire bé en què consisteix la nostra feina", reconeix amb resignació Tarragó, que, com algun dels seus excompanys, ara és professor de l'ESCAC, i recomana als seus alumnes "rodar i rodar", donar suport als directors amb talent i tenir esperit de sacrifici en una professió que no és tan glamurosa com sembla des de fora.

El cinema espanyol i el català van associats normalment al pessimisme, un llast, més que una altra cosa, per a la indústria. Alguns professionals del sector consideren que les noves generacions de joves cineastes aconseguiran aportar vent fresc a la producció autòctona. Les subvencions públiques segueixen sent necessàries, en qualsevol cas, per portar endavant molts projectes, i perquè la distribució i promoció d'aquests no perdi gas a mig camí, com explica David Gallart, que reconeix que cada vegada és més difícil lluitar contra la potent indústria nord-americana.

"Les pel·lícules aguanten pocs dies a la cartellera", opina el cineasta, que ja compta a la seva filmografia amb pel·lícules com Smoking Room, "una cinta que va funcionar, en part, gràcies al boca orella i que avui, segurament, no hagués resistit l'arribada de noves estrenes".

Tarragó, i alguns dels companys que van sortir de l'escola de cinema, veuen amb bons ulls que el sistema d'ajuts proposat per la Generalitat fa unes setmanes doni suport a les produccions en funció de la participació catalana que hi ha en elles, però creuen que el Govern no s'ha de posar gaire dur contra els rodatges en castellà. Però, quins són els punts febles del cinema a Catalunya? "Hi ha molts directors, hi comencen a haver bastants tècnics, i falten productors amb olfacte disposats a arriscar i invertir en aquells projectes que veritablement mereixen la pena", opina Tarragó. "Que no portin una pel·lícula a les cartelleres si saben que segurament punxarà, només per cobrar la subvenció", diu Gallart.

Fins i tot en el millor dels casos, el camí cap a l'èxit és llarg i tortuós. Abans de rebre diversos Goyas per El orfanato, Bayona rodava amb l'ajuda d'alguns antics companys anuncis de crèdits instantanis per a televisions locals i vídeos de karaoke. "Petites barrabassades -recorda Faura- en les quals posàvem tota la carn a la graella per aconseguir destacar". Ara molts alumnes s'enrolen a la carrera sense saber com és aquest món per dins, atrets per uns estudis llaminers -comenten alguns professors de l'ESCAC-, però no tots tenen la vocació necessària per donar el màxim. Des del punt de vista econòmic tampoc resulta fàcil fer realitat el somni de dedicar-se al setè art. Encara que hi ha algunes beques, els estudis de l'ESCAC són privats i no tothom pot permetre's la matrícula.

El curtmetratge de final de carrera serveix als alumnes de cinema com a targeta de presentació a l'hora de trucar a la porta d'una productora. El més complicat és trepitjar el primer rodatge professional. I en aquesta aventura, els tècnics ho tenen una mica més fàcil: poden entrar com a ajudants o encarregar-se de petits projectes. "Els que es graduen en direcció són els que han de tirar del carro, escriure un guió, enganyar actors i posar en marxa un petit rodatge", opina Oriol Tarragó, que fa unes setmanes va acabar de sonoritzar l'últim llargmetratge de José Corbacho, Cobardes. "Sempre recomano als meus alumnes: 'doneu suport als directors amb talent. Després ells us cridaran quan tinguin un primer projecte".

Això va ser el que va fer Bayona quan va veure que per fi podia portar a la gran pantalla la seva opera prima: cridar antics companys de fatigues. En el set de rodatge comptava amb l'ajuda no solament de Tarragó i Faura, sinó també amb la d'Elena Ruiz, responsable del muntatge, i Lluís Castells, a qui li va encarregar els efectes especials. Ambdós es van alçar finalment amb el Goya. Castells tenia només 27 anys i feia uns mesos que s'havia graduat a l'escola de cinema.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_