Catalunya, factoria de cinema

Un responsable de TVE a Madrid es va desplaçar dies enrere fins a Barcelona. La seva visita tenia per motiu reunir-se amb productors catalans a fi d'establir aliances per a futures coproduccions. Molt més enllà de l'anècdota, el fet té una lectura significativa: el potencial del cinema català interessa a la capital espanyola, que continua sent el gran centre de decisió en matèria de finançament audiovisual. Normalment, fins ara, el viatge havia estat sempre en la direcció inversa. Però és que en els últims temps han passat aquí coses importants per al sector que han subratllat un fet descrit de manera molt gràfica per Antonio Chavarrías, productor i director: "El viver del talent és a Catalunya". L'èxit de pel·lícules, equips artístics i tècnics catalans a l'última edició dels Premis Goya ha contribuït a posar-ho de manifest. Com també el fet que en la llista de les pel·lícules més vistes del cinema espanyol l'any 2007 tingui en els dos primers llocs sengles films produïts a Catalunya: El orfanato (Rodar y Rodar), de Juan Antonio Bayona, i Rec, dirigida per Jaume Balagueró i produïda per Filmax, la hiperactiva productora de Julio Fernández, amb vocació de fer des de Catalunya el mateix que fan els grans estudis de Hollywood: integrar tots els processos de creació d'una pel·lícula, des del guió fins a l'exhibició, "però amb sensibilitat eurollatina". Però hi ha una assignatura pendent. Es fa molt de cinema català, però molt poc cinema en català. I a més, pocs espectadors van a les sales a veure'l. La Generalitat, a través de l'Institut Català de les Indústries Audiovisuals (ICIC), s'ha proposat superar el desencontre entre el cinema i la llengua per la via de les subvencions, amb unes noves línies d'ajut a la producció. El sector les valora de manera desigual.

Dels 75 films poduïts el 2007 a Catalunya, només 12 eren en versió orginal catalana

Els productors creuen que Cultura haurà de fer una campanya de conscienciació

"La normativa va en la línea del que s'està fent a Europa", afirma Ventura Pons

"Posar limitacions en un mitjà com el cinema és dolent", diuen des de Rodar y Rodar

Després de l'èxit català a la passada edició dels Goya, la Generalitat va sorprendre amb un gest nou. Per primera vegada, el president, José Montilla, i el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, van oferir una recepció en homenatge als guardonats, extensiva també als professionals de les arts escèniques premiats amb els Max. D'aquesta manera, es simbolitzava el suport institucional a la indústria. Però en la presentació de les noves línies de suport a la producció audiovisual es va deixar clara la voluntat administrativa que aquesta recondueixi els seus esforços en benefici de la cultura i la llengua catalanes. En aquest mateix sentit sembla encaminar-se la nova llei catalana del cinema, que s'espera poder portar al Parlament aquest mateix any. De les 75 pel·lícules que es van produir l'any passat a Catalunya, només 12 es van fer en versió original catalana. I tan sols 194.077 de les persones que van acudir a les sales catalanes van optar per una pel·lícula en català. El primer argument que es planteja des de la Generalitat és que el nombre de pel·lícules produïdes aquí és clarament desproporcionat en relació amb la densitat de població. Des de Cultura, això s'il·lustra amb una comparativa, amb dades de l'Observatori Europeu de l'Audiovisual referides al 2006. Aquell any varen ser 72 les pel·lícules amb segell de Catalunya. Només set per sota de les que es van fer al conjunt de l'Estat espanyol. Segons aquesta relació, al Regne Unit (60 milions d'habitants), se'n van fer 79, a Dinamarca (5,5 milions) se'n van produir 29...i així es podria continuar el periple per Europa, veient com la majoria de països tenen un volum de producció molt inferior al català.

Segons estimacions de l'ICIC, per anar bé la indústria autòctona s'hauria de moure pels volts de les 40 pel·lícules per any. El repte no és només la llengua, sinó també afavorir la consolidació d'un tipus de pel·lícules molt lligades a la cultura catalana. Per aconseguir-ho creuen necessari racionalitzar els diners invertits (per enguany són 16,65 milions d'euros, els mateixos de l'any passat, amb el matís d'una nova aliança amb Televisió de Catalunya per caminar junts en la mateixa direcció) a fi d'evitar una indústria excessivament subsidiària d'altres centres de decisió. En poques paraules, es vol esquivar la figura del productor de fora que busca la complicitat d'un soci minoritari català per aconseguir subvencions, però sense donar-li capacitat de decidir sobre el producte final. I evitar que aquest no tingui cap sintonia ni amb la cultura ni amb la llengua catalanes.

La normativa s'ha redactat prèvia consulta a les tres associacions de productors que hi ha a Catalunya, que recentment han sortit en bloc de la Federación de Asociaciones de Productores Audiovisuales Españoles (FAPAE) per entendre que no els oferia tota la representativitat necessària, ni de la manera desitjada. Les tres entitats catalanes apleguen al voltant de 170 empreses, amb unes característiques molt diferenciades. Tant pel que fa al tamany com pel tipus d'activitat: des de les dedicades en exclusiva al cinema a les que treballen també (o només) per a la televisió, tant si fan telefilms com si el fort de la seva activitat són els concursos. Des de la Generalitat es destaca la sintonia que hi ha hagut amb aquestes entitats en la redacció del document final. Gratant per sota, però, es veu que hi ha puntualitzacions a fer. "Com vols que et contesti, com a president de Barcelona Audiovisuals -(BA)- o a títol personal? Perquè són coses diferents i hi ha molts matisos", diu d'entrada Ricard Figueres, d'In Vitro Films. En virtut del càrrec, comença remarcant el fet que "per primera vegada hi ha hagut una voluntat de consensuar una normativa. És molt positiu que s'hagi volgut pactar i discutir amb el sector".

El president d'aquesta associació, que agrupa 28 productores, destaca: "es fa una aposta molt decidida pel cinema en català, com no s'havia fet abans. I aquest cine tindrà unes oportunitats que no havia tingut mai". Però no té clar com redundarà això en els resultats. "Quines repercussions tindrà en el mercat? És una incògnita saber si la gent anirà a veure aquestes pel·lícules, i també com ho rebran els distribuïdors i els exhibidors". Els productors han fet números i creuen que per aconseguir una veritable eficàcia, el pressupost de Cultura s'hauria d'incrementar en un 25% i destinar aquesta partida extraordinària "a fer una campanya de conscienciació i de sensibilització. Perquè la cultura de la gent no és aquesta". És a dir, l'espectador no està acostumat a veure cinema en català. Però és que, com indiquen totes les estadístiques, aquest no és un problema diferencial, sinó comú a tota la cinematografia espanyola i també a l'europea. "Aquest és un mercat dominat per les multinacionals".

Ventura Pons, realitzador i productor al capdavant d'Els films de la Rambla, considera que "el problema de la manca d'espectadors no té a veure amb la qualitat intrínseca del cinema d'aquí, sinó, principalment, amb la pirateria. A les sales molts títols passen sense pena ni glòria. Però per a mi és diferent fer cinema amb una finalitat industrial, que és la de fer diners, i fer-lo amb un criteri cultural". I continua: "Les meves pel·lícules es veuen poc als cinemes, però circulen molt per festivals, amb molt bona rebuda, i quan es passen per televisió tenen bons índexs d'audiència". Sota el seu punt de vista, la nova política "va en la línia del que està fent Europa: cada país reinverteix en el seu territori i protegeix la seva llengua". No creu que el canvi de normativa hagi de suposar necessàriament una disminució del nombre de produccions. "Igual s'acaben fent les mateixes, però els diners no es donaran tan alegrement". Ni tampoc que la llengua posi fronteres a les pel·lícules. "Funcionen si són bones, independentment de l'idioma", assegura.

No és tan optimista el també productor i director Antonio Chavarrías, al capdavant d'Oberón Cinematográfica. "Jo penso que la política de l'ICIC és ben intencionada. Vol normalitzar la producció de pel·lícules rodades en català, superant unes mancances que hi havia hagut fins ara. Era evident que s'havia de fer alguna cosa". Ara bé, considera que les noves polítiques s'han dissenyat sense mesurar prou quines conseqüències tindran sobre la indústria. "Crec que poden ser contraproduents. La normativa dificultarà molt les coproduccions, i fins i tot diria que contradiu l'esperit de les directrius europees". Segons el seu diagnòstic, "Catalunya perdrà molt pes i presència en el mercat internacional, i això acabarà perjudicant el teixit industrial". A més, el sistema de punts establert per baremar les quantitats de les subvencions és, al seu entrendre, "massa rígid. Limita molt el fet de poder comptar amb actors i tècnics que no siguin catalans. Això crearà una endogàmia empobridora". De tota manera, es declara conscient que hi haurà productors que sortiran beneficiats amb el canvi de política. "Tot depèn de la teva ambició i d'on es trobi el teu mercat. Si només penses en el mercat català, serà perfecta".

Del mateix parer són Mar Targarona i Joaquín Padró, de Rodar y Rodar. "Aquesta política no serà enriquidora si ens tanca en nosaltres mateixos. La cultura no és només l'idioma, és moltes més coses. Segurament les més beneficiades seran les productores petites", coincideixen amb Chavarrías. Pragmàtics, diuen: "ens hi adaptarem, com sempre ha fet el cinema. Però no es pot generar una indústria sencera sobre excepcions. Tot el que suposi posar limitacions en un mitjà com el cinema és dolent. El que s'ha de potenciar és el talent".

Entre les valoracions més receptives a la nova política es troba la de Xavier Atance, responsable de la productora Benecé i president de Productors Associats de Catalunya (PAC), la més nombrosa de les associacions (107 empreses). Com a productor molt compromès amb la llengua i la cultura catalanes, considera que "la llengua d'un país no pot ser impediment per a fer cinema. Sempre hi ha l'opció de doblar o de subtitular les pel·lícules", afirma. "Jo crec que és una bona normativa. Les tres associacions hem intentat que no pesés només la llengua, sinó també la indústria. Qui vulgui fer una pel·lícula en castellà, podrà fer-ho i rebre ajuts", valora. I, d'acord amb Ricard Figueras, diu: "els productors no demanem més diners. Volem que el Govern dediqui més esforços a fomentar els hàbits dels espectadors". Atance és crític amb el context actual per a l'exhibició de pel·lícules en català. "S'han perdut pantalles. I si has de travessar tota la ciutat per trobar un cine que ho ofereixi, probablement optaràs per no anar-hi", es lamenta. Tots els professionals consultats coincideixen en dir que, en qualsevol cas, ara és d'hora per treure conclusions. S'haurà d'esperar a veure quins fruits donen aquests canvis. I això, segons creuen els productors, no se sabrà fins d'aquí a un parell d'anys.