Ha anat bé?

EL PAÍS repartirà les receptes més famoses del cuiner Andoni Luis Aduriz, del restaurant Mugaritz, de Guipúscoa (amb dues estrelles Michelin). És per això que, dimecres, podíem llegir una notícia sobre la seva persona i el seu estil de cuina a les pàgines d'aquest diari. Servidora ja li ha demanat a la quiosquera que li'n guardi el primer fascicle, que es llegirà amb devoció i salivera.

El cas és que a l'article hi havia algunes de les idees gastronòmiques d'en Aduriz. I una d'elles em va cridar l'atenció. L'home deia que un dia no gaire llunyà voldria "servir vint-i-cinc taules amb un sol comensal, perquè es concentrés al màxim en el que percep, i després ajuntar-los tots a la sobretaula per compartir experiències".

Home. A mi m'agrada molt anar a sopar sola. Però em concentro igual si hi vaig acompanyada. Ja comprenc que algunes persones filles del nou sistema educatiu tenen alguns problemes de dispersió mental, però no ens han de posar tots al mateix sac. L'altre dia, per exemple, vaig menjar unes múrgoles del Santi Santamaria. No estava sola a la taula, però, tot i així, em vaig concentrar tant i tant que li vaig haver de demanar si podria repetir, de bones que les vaig trobar. Vull dir que no va caldre que en Santamaria em posés sola en un pupitre amb les múrgoles. I que consti que no nego que menjar tot sol et deu fer concentrar més. Però també et fa concentrar més el sexe en solitari que el sexe en parella i no per això el prefereixes sempre.

Tot i que, d'acord. Encara puc acceptar això de seure sola (sempre i quan el xef no vingués cada deu minuts a preguntar-me: "Ha anat bé?"). Però pel que no passo és per això d'ajuntar taules al final. Amb tots els respectes. Si jo vaig a un restaurant i em fan "ajuntar taules" (terrorífica expressió) per fer la sobretaula amb els altres, treuré l'escopeta de perdigons. Només faltarà que, a sobre que el dinar et costi un ronyó deconstruït, hagis de fer amb uns desconeguts el que procures no fer mai amb els de casa.