Picasso lúdic

Potser pensant en el seu estimat Picasso, Max Jacob deia que un artista no pot avorrir-se. Els canvis radicals que va proposar Picasso i que van capgirar la pintura occidental no sembla que li vinguessin del patiment, de l'angoixa creativa -motor de tantes descobertes i trajectòries artístiques-, sinó de la diversió. S'ho passava bomba treballant i, a més, les coses li sortien de primera. Potser aquesta joia de viure és una de les constants que més fascinen en la seva obra. Picasso treballava jugant i jugava treballant. I on això queda més evident és en l'obra sobre paper, deslliurada totalment del pes i la gravetat de la pintura.

L'any passat, al Museu Picasso de Barcelona es va poder veure una extraordinària antològica de l'obra sobre paper en bona part procedent del museu parisenc. Ara se'n pot veure una altra de més petita, però amb obres inèdites, que no ha comptat amb subvencions de cap mena perquè es fa en una galeria privada, amb obra a la venda i amb entrada lliure i gratuïta. A/34 és un espai que fa dos anys es va obrir al carrer Aribau, quasi cantonada amb Consell de Cent. El dirigeix Paco Rebés, un marxant ben conegut en l'ambient artístic barceloní. L'establiment, mig galeria mig show room -amb mobiliari antic i objectes d'art primitiu-, fa poques exposicions, però quan les fa són molt triades. Picassos és una esplèndida recopilació que inclou més de seixanta dibuixos, aquarel·les, aiguades i gravats de Picasso. Dotze anys enrere, Rebés ja havia muntat una altra monogràfica de dibuix i gravat picassians al Bulevard dels Antiquaris, quan semblava que el sistema de galeries agrupades en petits centres comercials podia prendre volada.

Els Picassos d'ara comencen precisament el 1900 amb dibuix de gran format, amb Pitxot, Casagemas, la seva estimada Germain i ell mateix en plena visita a l'Exposició Universal de París, i amb caricatures dels seus amics catalans: Joaquim Mir, Pompeu Gener i, naturalment, Pitxot i Casagemas; i acaba amb una dedicatòria dibuixada del 1972 a la portadella de Los 8 nombres de Picasso y no digo más de lo que no digo, de Rafael Alberti. Entre una cosa i l'altra hi ha un ampli ventall que cobreix, amb petit format, quasi totes les èpoques, amb algunes peces totalment inèdites, com ara el bonic cap d'una andorrana del moment, de Gòsol, o una curiosa Baignade simbolista de l'any 1908, que no remet tant a Cézanne -que és el que tocaria per l'època- com a Puvis de Chavannes, Maurice Denis o Fèlix Valloton, dedicada a André Salmon, que va ser un dels pocs crítics d'art que no s'estirà els cabells davant Les Senyoretes d'Avinyó i fou premiat amb aquesta peça insòlita. A part de petits esbossos de natures mortes cubistes, sobresurt del conjunt L'escultor i l'estàtua, de 1933, un dibuix meravellós que es relaciona directament amb la no menys esplèndida Suite Vollard, de la que també se n'exposa algun gravat molt ben triat. I per acabar de donar el toc juganer tan propi de l'artista, s'han inclòs una sèrie de ninots retallats, estripant directament el paper, i capses de mistos simulant quadrets, que Picasso solia fer per als seus fills. Uns divertiments que Dora Maar guardava, perquè els admirava i valorava, però que la seva rival, la impassible Marie-Thérèse Walter, llençava cada cop que feia baldeio.

Picassos sobre paper. Galeria A/34. Aribau, 34, Barcelona. Fins al 26 d'abril