Museu de cera

Cera

Miquel Pairolí

La Magrana

202 pàgines. 18 euros

Hi ha novel·les on l'autor escampa des del principi pistes evidents del joc que vol jugar, però un cop s'hi posa, acaba fent una altra cosa, ja sigui perquè el dominen els materials o perquè el subjuga la novel·la imaginada fins al punt de no deixar-li veure clarament què és el que realment està escrivint. Alguna cosa per l'estil passa amb Cera, de Miquel Pairolí (Quart, 1955). La novel·la arrenca l'any 1963 amb la descripció detallada d'una processó en memòria d'un bisbe mort i segueix amb el report d'un altre seguici, en aquest cas per rebre i aclamar el nou bisbe que arriba a la ciutat. A través dels ulls del narrador, que llavors era un nen, el pas lent dels seguicis en perfecta formació permet una morosa i esmolada taxonomia social de grups i estaments socials d'una capital de províncies catalana que s'assembla tant a la ciutat de Girona que no s'entén gaire perquè això no s'explicita: grups i estaments socials classificats i adjectivats amb una veu que no té res d'infantil, sinó que és ja la d'algú que aplica el manual de la memòria històrica per passar comptes amb els diferents graus d'implicació amb el règim franquista. Hi desfilen des de la "casta de vella noblesa que s'enorgullia de no haver treballat mai, els autèntics creadors d'aquella dictadura estrangera", fins als hereus del catalanisme moderat de l'època de la República, "fariseus riquíssims, capats que havien tret molt de profit de la seva amputació". Juguem al descobert i amb cartes marcades però amb descripcions molt vives, amb una prosa precisa i amb anàlisis matisades, malgrat la tendència a l'esquematisme classificatori inherent en aquesta mena de retaules.

"Els personatges secundaris acaben convertint-se en els més interessants"

Un cop adreçat el decorat de fons i un cop ha circulat ja per l'escenari inaugural de la novel·la tota la parada de personatges convenientment etiquetats, el joc que es proposa és el de tancar l'objectiu de la càmera i revelar la misèria moral del nacionalcatolicisme a principis dels anys seixanta a través d'un drama domèstic. Al principi l'operació funciona molt bé: se'ns situa en una cereria i se'ns presenta la família que la regenta. Els ulls del nen donen les millors pàgines del llibre quan recreen els ambients, els ritus de l'obrador i de la clientela, majoritàriament eclesiàstica. A partir d'aquí la narració s'empantana, perd concreció imaginativa, ja no es mostren escenes imaginables, se'ns informa amb un relat sumari de les disputes familiars. Es detalla de forma reiterativa de quina manera els membres de la família en qüestió s'incomuniquen, s'odien i es corsequen per dins. El protagonisme de la novel·la se centra llavors en el personatge d'Hermínia, una tieta llunyana del narrador amb ulls de nen i veu d'adult -que desapareix del relat i es transforma per art de màgia en un narrador omniscient, que coneix fins als replecs més amagats i secrets d'un conflicte i d'uns personatges que, de fet, li són remots: desapareixen els ulls i queda la veu mediatitzadora, implacable i notarial, que gairebé mai no dóna la paraula als personatges ni els deixa mostrar en la novel·la altres cares que les que fan al cas que vol demostrar. Hermínia és una dona soltera, catòlica preconciliar, amargada perquè el seu germà ha decidit trencar el pacte de mantenir-se també solter com ella i es casa, deixant-la sola a casa amb els pares. El drama es reprèn i s'aprofundeix quan el germà mor prematurament d'un mal lleig que se li amaga i exclou els pares i la germana de l'herència: deixa la cereria a la dona.

Tota la bilis reconcentrada se'ns descriu amb prolixitat en una vivisecció a càmera lenta. La voluntat de projecció sociològica acaba enredada en un psicologisme mecanicista que posa tant d'èmfasi en demostrar l'efecte letal de la barreja de repressió, aparença social i desarrollismo urbanístic que acaba convertint els protagonistes en figures de cera, sense matisos ni credibilitat. I acaba convertint els personatges secundaris en els més interessants. Quan tot d'una apareix al final el narrador ja de gran, projectant-nos cap a l'any 2001, per deixar anar una carregada implacable (i probablement merescuda però del tot fora de lloc) a les polítiques urbanístiques dels ajuntaments democràtics, Pairolí acaba de rematar els últims vestigis de bona literatura que de tant en tant treu el cap enmig de la novel·la, i ho fa amb una argumentació -un cop més- reiterativa, que com a molt dóna per a un article d'opinió.