"¿Por qué tratas tan mal a mi marido?" "Yo a Pasqual le tengo mucho cariño"

- La fotografia del balcó. La cerimònia de relleu de Jordi Pujol per Pasqual Maragall al capdavant de la Generalitat va transcórrer amb nervis. José Luis Rodríguez Zapatero, aleshores cap de l'oposició, va tenir l'honor de sortir a la balconada de la Generalitat amb Pasqual Maragall. "El jove ZP, el mateix que havia fet al Palau Sant Jordi una certa promesa respecte a l'Estatut, contemplava rialler per primera vegada el Saló Sant Jordi i el Pati dels Tarongers. I malgrat les mirades impotents i alarmades dels que llegim per avançat les cròniques de la premsa que no ens riu les gràcies, que és tota amb intensitats variables, el jove amb tarannà, el més alt de la colla, va poder viure com un actor més el moment històric de sortir a saludar des del balcó de Palau, acompanyant el president i els líders del tripartit. Privilegi inèdit, deferència de la més alta consideració presidencial".

"La Moncloa fins i tot tenia redactat un estatut en castellà, enquadernat, inacceptable, que cirvulava per algunes mans que encara el guarden com un tresor"

"Iceta va venir a dir: les enquestes són dolentes [...] Hauries d'anunciar que no et tornes a presentar"

"La situació no era de per riure quan Zapatero, sense passar pel Palau de la Generalitat, va decidir presentar-se al Carmel"

"Maragall esperava pacientment que José Montilla digués la frase que mai havia pronunciat davant el president de la Generalitat i del PSC: 'Sí, vull ser candidat"

- Carod, primeres hores. Maragall descobreix que Carod era president en funcions quan va anar a la cita amb la cúpula d'ETA a Perpinyà. "El president es posa les mans al cap, la deslleialtat i la irresponsabilitat prenien magnituds desproporcionades. Sense parlar amb ningú més, decideix destituir-lo (...) Poca estona després, Zapatero de nou al telèfon. Treu foc pels queixals. (...) El president el posa al corrent de la preparació del decret de cessament de Carod. El secretari general del PSOE té pressa per anunciar-ho. PM, no tanta. L'un i l'altre defensen els seus propis timings sense convèncer l'interlocutor".

- Carod surt del Govern. "Si surt Carod surten tots els consellers d'ERC i no hi haurà govern. Així de clar i de contundent va ser el missatge quan els republicans van conèixer la decisió de PM. (...) El veritable problema va prenent cos: trobar una sortida acceptable per a l'encara conseller en cap. Finalment, de les veus d'Esquerra surt la proposta que sembla desllorigar el cercle viciós (...) Puigcercós li cediria el seu lloc com a primer candidat d'ERC al Congrés i d'aquella manera Carod podria capitalitzar els efectes benèfics de la seva iniciativa pacificadora, si és que n'hi havia, de beneficis".

- Relació epistolar. Després de mesos de crítiques del PSOE a la situació política catalana, Maragall dirigeix una carta a Zapatero l'abril de 2004. "¿Os lo hemos hecho pasar mal? Aquest era el títol de la carta adreçada, vuit mesos després de Santillana del Mar, al secretari general del PSOE però amb la intenció de fer-la arribar als barons presents a Santillana i als membres del comitè federal, que entre altres coses deia: Se habla estos días de lo mal que os lo hemos hecho pasar los socialistas catalanes y nuestro gobierno en los últimos meses. No sé si se lo habremos hecho pasar mal a José Luis Rodríguez Zapatero, pero los resultados cantan... Vamos a ver, ¿se lo hicimos pasar mal, a Zapatero, cuando salió al balcón de la Generalitat?... El silencio de Zapatero sobre Catalunya y su gobierno en el comité federal posterior al 14-M fue muy elocuente... ¿se lo hicimos pasar mal a Zapatero cuando se supo que el secretario general de ERC y el conseller en cap del Govern había cometido la ingenuidad y la deslealtad de irse a ver a ETA ¡Peor lo pasamos nosotros! (...) estad seguros de que nuestra amistad es inquebrantable. Salud".

- Moncloa fa un Estatut. L'alarma pel camí que prenia el debat estatutari a Catalunya va fer que la Moncloa arribés a escriure un esborrany d'Estatut. "ZP no entén PM. Aquest era el missatge que arribava amb tota claredat al carrer Nicaragua i a la plaça de Sant Jaume. (...) La Moncloa fins i tot tenia redactat un estatut en catellà, enquadernat, inacceptable, que circulava per algunes mans que encara el guarden com un tresor sense més valor que el d'allò que hauria pogut ser i no va ser".

- Petició de retirada. Zapatero, Maragall i Mas van negociar conjuntament a la Moncloa aspectes de l'Estatut el setembre de 2005. Mercader sosté la tesi que Zapatero li va demanar la retirada a Maragall per aconseguir el sí de Mas a l'Estatut. "PM, que ja sabia de les aspiracions secretes de CiU, més aviat quedaria sorprès que el president del govern fes de missatger, acceptant tàcitament la pretensió dels rivals electorals del PSC, i per això es limitaria a dir que aquella qüestió no estava sobre la taula i que en tot cas corresponia a un altre àmbit de decisió, començant pel personal. (...) i, afigurem-nos, finalment, que el secretari general del PSOE demostrés que ja tenia pensat un nom i que el recités: José Montilla. Més que el nom recitat, el que va encendre la incredulitat de PM seria que el seu interlocutor hagués pensat ja amb tant de detall a substituir-lo, sense haver-ne parlat mai amb ell".

- El PSC insisteix. El maig de 2006, abans del referèndum de l'Estatut, Manuela de Madre i Miquel Iceta, entre d'altres, es reuneixen amb Maragall. "Iceta va venir a dir: les enquests són molt dolentes, de cap manera tornarem a guanyar les eleccions, la nostra gent està molt molesta amb el president, hi haurà càstig electoral i en el partit el descontentament és perfectament palpable. Els que et volem bé hem d'aconsellar-te que no posis en risc el teu prestigi, que augmentarà amb l'aprovació de l'Estatut, amb una derrota electoral segura. Hauries d'anunciar que no et tornes a presentar, de manera immediata ".

- Tensió al límit. L'esposa de Pasqual Maragall s'enfronta amb Zapatero. "Túnel d'accés a l'aparcament del pavelló de la Mar Bella, al Poblenou, escenari del darrer míting demanant el Sí a l'Estatut (juny 2006). Cadascun dels tres protagonistes abandonava el recinte per la seva banda. El primer, el president Zapatero, el que més pressa tenia perquè tornava immediatament a Madrid. En la seva sortida, rodejat d'escortes, marxant a bon pas, es va sentir interpel·lat per una veu alta que el va fer aturar i girar uns instants: Pero ¿Qué te ha hecho mi marido para que lo trates tan mal? ¡Pero si yo le tengo mucho cariño a Pasqual!, va respondre ZP a Diana Garrigosa, somrient i reprenent la marxa".

- L'adéu de Maragall. Refrendat l'Estatut, els col·laboradors de Maragall veuen que la decisió sobre el futur del president és inajornable. "Arribats a l'àtic de la família Maragall-Garrigosa ens delim per encetar la conversa. PM ens diu obertament que ho deixa. Que en les circumstàncies conegudes no vol mantenir un tour de force de conseqüències imprevisibles amb el seu propi partit. Que si el partit volgués la seva continuïtat hauria complert ja les formalitats corresponents per obtenir-la. Que ha fet en els seus llargs anys en política el que creia que havia de fer. Que si no em volen, jo no vull. (...) Una mica més tard, arribava Manuela de Madre".

- El dia després. "Fins fa una estona, Manuela de Madre ha estat plorant en un banc de la plaça Molina (...) plorava la presidenta del Grup Socialista al Parlament perquè acabava d'escoltar allò que mai pensava sentir de la boca de PM; malgrat que molta gent, entre els quals ella i Miquel Iceta, el seu inseparable acompanyant parlamentari d'anades i vingudes a Madrid en aquests últims mesos, havia maldat per obtenir: la renúncia de l'actual president a presentar-se a la reelecció. (...) Des del capvespre fins a les llàgrimes a trenc d'alba de Manuela de Madre s'havia viscut el moment culminant d'un mandat històric. Mentre Anglaterra jugava contra Suècia per dirimir que quedaria primera del grup B del Mundial d'Alemanya, Pasqual Maragall esperava pacientment que José Montilla digués la frase que mai havia pronunciat davant el president de la Generalitat i del PSC: "Sí, vull ser candidat" (...) Li ho va dir per telèfon. El primer secretari va trucar hores després d'una primera trucada de PM i va ser el president que va haver de preguntar-li-ho directament. Doncs si a tu et fa il·lusió ser candidat, jo demà anunciaré la meva renúncia a la reelecció".

- Alternativa a Montilla. Maragall, ja descavalcat del poder, va intentar trobar candidats alternatius a José Montilla. " Els noms en què va pensar (Montserrat Tura, Marina Geli, Ferran Mascarell i Antoni Castells) no ho van considerar convenient".

- De rellogat a Nicaragua. L'aterratge de Roma, el 1998, per agafar les regnes de la candidatura del PSC a la Generalitat no va ser fàcil. "La seu del PSC va ser la primera destinació de l'equip electoral del candidat Maragall. Rellogats a la segona planta hi treballaven en aquell moment, a dos anys vista de les eleccions, Jordi William Carnes, Marta Grabulosa i Àngela Vinent. (...) Maragall era el president del partit i el candidat a la presidència de la Generalitat, però ell i el seu modest equip tenien tota la pinta de llogaters a la seu del partit que ell presidia".

- Adéu a l'alcaldia. "El 23 de novembre de 1996, per sorpresa del públic en general, l'alcalde que havia guanyat la reelecció una i altra volta, va anunciar la seva retirada de la política municipal. La causa formal va ser la necessària renovació. La causa evident, l'esgotament acumulat per les diferències sistemàtiques de l'alcalde amb la Federació de Barcelona del PSC. La corda s'havia tibat molt i molt pels dos extrems, a causa de l'enfocament que calia donar a la resolució del cas Movilma (o sigui, calien més dimissions, segons l'alcalde), però va trencar-se formalment quan Maragall va demanar la creació d'una executiva local reduïda molt selectiva amb la qual l'Ajuntament pogués mantenir un diàleg més fluid que el que hi havia en aquell moment. La resposta va ser una executiva de 30 membres amb tots els representants del denominat aparell formant-ne part. I sense Ernest Maragall. Una vegada més, l'Ernest pagava una factura política que anava destinada al seu germà gran. No era la primera, ni seria la darrera. La reacció de l'alcalde, la retirada".

- Miquel Iceta. Les relacions Maragall-Iceta mai han estat del tot fàcils. Amb tot, Iceta va ser el cap de campanya el 2003. "Iceta és una persona que mai s'ha entès ben bé del tot amb Pasqual Maragall. No era cap secret en el PSC. La decisió de nomenar aquest fill de bona família cappensant dels dits capitans no va ser un fet casual. Era un missatge clar per a tots els navegants: aquesta campanya no serà com l'anterior, en què el PSC va estar pràcticament al marge de totes les decisions de Xavier Roig, cap de campanya el 1999. Va ser aquella una campanya notable, innovadora i gairebé victoriosa. Doncs bé, ara el timó estaria a la quarta planta. La victòria no es podia escapar. Cert és que el candidat i Iceta parlen idiomes diferents i vénen de cultures polítiques no ben bé idèntiques. (...) Ben aviat, la campanya electoral va tenir dos directors; Iceta i Ernest Maragall. (...) Ernest Maragall i Miquel Iceta són la nit i el dia. La lleialtat familiar i el servei entusiasta al partit. El catalanisme i el projecte estatal. Introversió i extraversió".

- Zapatero visita el Carmel sense Maragall. La crisi del Carmel va fer encara més gran la distància entre Maragall i Zapatero. "La situació no era de per riure quan José Luis Rodríguez Zapatero, sense passar pel Palau de la Generalitat, va decidir presentar-se al Carmel (...) A Palau, el president del país, l'alcalde de la ciutat. (...) Zapatero no va poder estalviar-se una llarga conversa privada amb PM, poc content de la forma i el fons amb què s'havia programat i desenvolupat la visita al Carmel. Un disbarat polític i protocol·lari, tot plegat".

- El 3%. L'incident parlamentari entre Pasqual Maragall i Artur Mas en el qual el president va acusar CiU de cobrar comissions il·legals en obra pública va tornar a evidenciar la soledat del dirigent. "Amb algunes excepcions franques, el tema va convertir-se en un error de Maragall per dir una cosa que després va retirar i de la qual segons el seu mateix partit i el seu govern no hi havia proves. (...) Per segona vegada en la seva carrera política PM va comprovar que estava sol. Tan sol com quan va voler recórrer davant el Tribunal Constitucional la llei Pujol que feia desaparèixer la Corporació Metropolitana de Barcelona (...) Si alguna vegada en la seva carrera política PM va plorar, devia ser justament durant els dies en què la seva lògica no aconseguia entendre com el que semblava una evidència quedava negat per una polifonia de raons diverses. Devien ser llàgrimes de ràbia i impotència. Llàgrimes, en tot cas, privades.

- La corona d'espines. Maragall i el seu ex conseller en cap, Josep Lluís Carod, es van fotografiar a Jerusalem amb una corona d'espines de plàstic. Això va derivar en la polèmica "més desafortunada i inexplicable, més farisaica i més estúpida que hagi pogut provocar un souvenir (...) PM es va deixar la càmera d'un sol ús a l'habitació de l'hotel amb les seves fotos particulars de l'incident".