Els dits dels ulls

L'arrel i la pluja

Txema Martínez

Proa (Premi Carles Riba)

87 pàgines. 12,50 euros

Txema Martínez Inglès (Lleida 1972) ha publicat tres llibres de poemes, unes versions dels sonets de Shakespeare i un recull d'articles de premsa. D'ençà dels seus inicis és una de les veus més prometedores en la poesia catalana actual i la seva filiació molt directa amb l'obra del poeta Pere Rovira és una garantia dels camins per on Martínez ha decidit de discórrer i investigar en el terreny de l'escriptura. L'arrel i la pluja és, per als lectors que encara no el coneguin, un bon tast del que pot fer una poesia meditada, d'expressió directa, empeltada de lectures i referències i, sobretot, que sap cap a quina mena de diana literària dispara.

El llibre, dividit en quatre parts, aporta especialment un element que ja era propi de la manera de fer de l'autor als seus llibres anteriors: una veu personal, enraonada, sense vagarejos extemporanis. Una veu que, sense massa impostacions -les necessàries per aquesta mena de quefer artificiós que sempre és la poesia- es dirigeix al lector per recordar-li que els assumptes que són "motiu" de la seva escriptura obeeixen a totes les més diverses suscitacions sorgides del món que ens envolta, però que tots -tots- han de passar pel sedàs de la mirada emotiva de l'autor -l'escriptura com a art triat per reconstruir un món. Tan elementals com l'arrel i la pluja que donen títol al recull, els pretextos reals que configuren els poemes poden ser un nadó, l'estesa de la roba, un hospital, un atracament al carrer o una evocació de Manuel Machado, d'un comentari de text o del suïcidi de Stefan Zweig. Perquè, de fet, el pretext no importa gens, ja que allò que com a lectors ens impacta és la construcció lingüística que el poeta ha fet per acostar-nos a aquell punt d'emoció (de tendresa, de revolta, d'imaginació, d'admiració callada, d'enveja) que les diferents circumstàncies li han anat suscitant. És en la tria d'aquestes situacions, d'aquests pretextos, i en la construcció que se'n fa, que es manifesta l'habilitat i competència de Martínez. Llegeixin, si cal, a poc a poc, el poema que enceta el llibre: Primer mirall. El nadó acabat de néixer, encara "amb els ulls de minuts", esdevé un "toll de sang" dins el qual pot surar el temps del pare. És a dir: el naixement hi és en funció de la compleció de la veu del narrador i, per tant, de tots els lectors: nosaltres també som i justifiquem la nostra vida gràcies a aquest nadó (i a qualsevol altre, per descomptat) que ve, per així dir-ho, a substituir-nos i, doncs, a justificar el nostre pas efímer pel nostre temps.

Però en la segona part del poema -un poema ben breu, ben llimat, impecable-, el mirall imaginari que el nadó ens ha estat esdevé "la meva última mar". Vida i mort, doncs, en una rotllana infinita, amarada de la tendresa amb què el pare s'acara al nounat. Martínez aconsegueix aquests efectes amb contenció i amb l'aplicació dosificada d'imatges efectives i originals: "la platja es queda sola com una dentadura", "les tovalles tapen | una fila de morts sota la taula", "la nit (és) el raïm que premsen | les esperances foradades"... mentre, al llarg del llibre, formula també una creixent pregunta pel mateix ofici d'escriure i per la necessitat d'aquesta o per la seva possible transcendència. Una pregunta, aquesta, que ens permet de veure com l'autor manté una consciència desperta sobre el mateix resultat de la seva creació. L'acceptació del fet que "fins i tot en els angles falsos | som la veritat" afegeix també a aquesta veu que se'ns adreça la passió i l'empenta d'una voluntat decidida a jugar a favor de la vida, malgrat tots els retrets i relativitzacions que li pugui dictar la intel·ligència. Uns ulls que saben mirar, certament, però uns dits que saben triar les paraules que millor poden exemplificar quin era el batec de la cosa vista.