Zoran Music

Hi ha pintors que volen esbrinar com està feta la realitat. N'hi ha que volen deixar testimoni de com s'esfilagarsa. Això que coneixem com a pintura occidental pertany a la primera família, almenys en la seva línia més poderosa. De Giotto a Cézanne, passant per Massaccio i Piero della Francesca, pels Bellini, per Giorgione i Tiziano, fins a David i Ingres, a Matisse i Torres-García, a Rouault i a Paul Klee, sí, a Klee, només per dir alguns noms, els pintors han escrutat l'estructura profunda de la realitat, la situació de les coses a l'espai i l'acció de la llum sobre aquestes coses. La racionalitat, que no exclou el sobrepès metafísic, ha governat la pulsió artística occidental.

Però, és clar, allà on hi ha llum hi ha ombra. I així un corrent diguem-ne irracional ha recorregut també aquest art. Un corrent que emana de les irisacions daurades de Bizanci, que va al gòtic sienès, a Maties Grünewald, a l'ultimíssim i aïrat Tiziano, als esquinços de Tintoretto, als estireganyaments del Greco, a les tenebres goyesques, a Delacroix, als impressionistes, a Odilon Redon, a Klimt, Schiele i Kokoschka. És un corrent poderós, però no és el que constitueix l'espinada que sosté la musculatura artística d'Europa. En tot cas, podríem dir que n'és la xarxa nerviosa.

Zoran Music pertany a aquesta nissaga. I l'exposició que actualment n'ofereix la Fundació Caixa de Catalunya a La Pedrera és una ocasió immillorable per conèixer aquest pintor poc o gens conegut i per reflexionar sobre aquesta cara oculta de la pintura occidental que ell tan bé representa. De fet, Music és, per naixement, un pintor una mica oriental. Nascut a Gorizia -ciutat d'aquell territori que és alhora eslovè, italià, austrohongarès, on el poble parlava eslovè i italià, els documents oficials es feien en alemany, i els burgesos parlaven francès-, el jove Zoran es forma artísticament en l'estela de Grosz i Dix i, sobretot, en la dels vienesos: Klimt i Schiele. Després, aconsellat pel seu professor, en comptes d'anar a París a ampliar estudis, es passa un any a Madrid, copiant els grecos i els goyes obscurs del Prado. En la vida de Music hi ha un fet fonamental que marca la seva pintura: l'estada al camp de concentració de Dachau. Allà, jugant-se la vida més del que se la jugava pel fet de ser-hi, dibuixava piles de cadàvers esprimatxats, caps sense carn, ulls enfonsats, genitals fantasmals. Quan va sortir-ne, va tornar a Venècia, on vivia, i va passar uns anys fixant la ciutat en unes aquarel·les pàl·lides i melangioses, evocant les terres dàlmates, amb cavalls menuts, pintant els turons ressecs de Siena. Després, com si els hagués estat paint, li van tornar els cadàvers d'aquells dibuixos furtius i oblidats. Sobre teles crues, amb pinzellada vigorosa i curta, dibuixa cossos, forada ulls i obre boques, i amb taques de blanc fosfori il·lumina els cranis que destaquen contra un cel de plom...

Vagin a la Pedrera. No es perdin aquest pintor diferent, intens i esfereïdor.