L'últim llibre de George Steiner

L'esmentàvem l'altre dia, en ocasió d'una citació del Dant, que venia a dir, referint-se al protohumanista Brunetto Latini, que, amb el conreu de les lletres, l'home es projecta en un camí d'eternitat: "m'insegnavate come l'uom s'etterna". Ja vaig dir que la citació es trobava en aquest darrer llibre de George Steiner, My Unwritten Books, Weidenfeld & Nicolson, Londres, 2008, pàg. 138. El llibre es troba a diverses llibreries de Barcelona, i si, com desitja el conseller Maragall, convé que ens posem al dia en matèria de llengua anglesa -¡tan bo que és el francès per a la declamació i per a la prosa; tan bo l'alemany per la seva perfecció sintàctica i la justícia lèxica!-, llavors no li farà cap mal a ningú llegir aquest llibre de l'amic Steiner, sense esperar que, amb tota probabilitat, es tradueixi.

"Steiner s'ha tornat mig medieval, mig cabalístic, mig pragmàtic"

Steiner hi parla dels llibres que hauria escrit, però que no va a arribar a escriure. És un tema molt propi dels novel·listes (no tant dels assagistes), i hi ha autors que fins i tot han fet un sol llibre en el que expliquen perquè no en van escriure cap (una aporia, però és així), com és el cas de Marcel Bénabou: Por qué no he escrito ninguno de mis libros, Barcelona, Anagrama, 1994. (Una variant d'aquest llibre és el que l'amic Vila-Matas diu que vol escriure: Por qué un amigo mío ha escrito todos los libros que yo he escrito; i, encara, el que jo mateix voldria escriure: Per què Vila-Matas ha escrit els llibres que jo li he escrit, Editorial Falòrnies). En realitat, tots els llibres han estat escrits no se sap exactament per qui, com si volguessin reblar el mite de l'autoria misteriosa tant de l'Antic Testament com de les dues grans epopeies arcaiques d'Occident, La Ilíada i L'Odissea. Al cap i a la fi, creure que un llibre és d'un home o dona determinats pel sol fet que a la coberta hi figura el nom d'un "autor" és suposar massa coses, com sabien Michel Foucault i Roland Barthes: tota escriptura neix d'un garbuix d'idees rebudes, i tots els autors són, en realitat, la primera i més important modalitat del que entenem per "traducció". L'únic llibre original que hi ha hagut al món, com sabien molt bé a l'Antigor i l'Edat Mitjana, és el món i la vida mateixes: "Hic mundus est liber", "El món és un llibre". Després es va començar a divulgar la idea contrària, és a dir, "Hic liber est mundus", "Un llibre és un món"; però això va passar, com qui diu, fa quatre dies.

En suma, Steiner hauria volgut escriure sobre la Xina (millor que no ho fes), sobre l'enveja, sobre l'erotisme, sobre Jerusalem i sobre la crisi de les humanitats, entre altres coses notables. Pel que fa a aquest últim capítol esmentat, sembla que Steiner s'ha tornat mig medieval, mig cabalístic, mig pragmàtic -ell sempre ha estat un home i mig, no ho oblidem-, perquè, recordant aquella tesi famosa de C.P. Snow, que va parlar de "les dues cultures" (Edicions 62), ve a dir-nos que ja no es pot parlar de les dues òrbites de la cultura científica i la cultura humanística, sinó solament de la primera. La ciència i la tecnologia miren avant, i per tant tenen present i futur, mentre que les ciències humanes només miren enrere (és la seva obligació: mantenir el llegat humanístic d'Occident), per la qual cosa ja no es pot dir que tinguin cap futur. És trist, però Steiner, que no sembla persona amb tirada a la nostàlgia, ho escriu, ho reconeix, i queda amplíssim: "L'esperança de preservar o de ressuscitar la cultura humanística en qualsevol de les seves formes tradicionals em sembla il·lusòria ... La capacitat de considerar arguments complexos, de respondre a un diàleg platònic, a un tractat de Spinoza, a un llibre de Kant o a un sonet de Shakespeare, caracteritza una minoria". És clar que reconeix que en aquesta devaluació de les humanitats, hi ha jugat un paper primordial "l'erosió de la disciplina i de la cortesia més elementals a les aules, una erosió precipitada per la violència física [als Estats Units especialment, en què els alumnes es maten els uns als altres com abans ens repartíem -oh caritas catalana- el pa amb xocolata], les amenaces dels pares dels escolars i les interferències legalistes [els plans de Bolonya, a Europa, per exemple]."

Steiner s'ha tornat tan realista, que proposa un pla d'estudis per al futur, a tots els nivells de l'ensenyament, en què les antigues assignatures del trivium -gramàtica, retòrica i dialèctica-, desapareixerien en favor d'un nou quadrivium molt semblant a l'antic: matemàtiques, música (¿quina música, em pregunto?), arquitectura i ciències de la naturalesa. La idea final és estupenda: tot allò relatiu a la literatura, si volem que llisqui bé, haurà de passar per una d'aquestes quatre disciplines. Sap greu dir-ho, però, en afirmar una cosa així, un home que és fill de la religió del Llibre, corre el risc que Jehovà l'enviï a la Gehenna.