Un mal joc de 'Playstation'

La batalla de Walter Stamm

Melcior Comes

Destino (Premi Josep Pla 2008)

239 pàgs. 20,50 euros

Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980) ha escrit quatre novel·les i ha guanyat quatre premis presumptament prestigiosos. En els seus llibres ha demostrat que té qualitats com a narrador, que és capaç de transmetre amb convicció escenes i situacions, que és capaç de forjar una prosa eficaç i evocativa, però també ha demostrat que no acaba de dominar els mecanismes constructius de la novel·la, ni les maneres pròpies que té la ficció de fer sentir i de provocar emocions: ha demostrat que tendeix de forma reincident al relat esquemàtic, acumulatiu i previsible, que els personatges se li esfilagarsen i que no controla els jocs de llums i d'ombres, d'angles i distàncies on es defineix la relació entre ell, la veu que es tria i el material que transmet.

"Hi ha qui ha comparat la novel.la de Comes amb la de Littell, però no tenen res a veure"

Hi va haver una època que la inflació nostrada de premis canonitzadors s'havia especialitzat en la creació d'esguerros sentimentals i parcs temàtics d'època. En els darrers temps, la pressa de les patums i dels aspirants a patum per trobar deixebles i seguidors, la invenció mecànica de relleus generacionals, ha conduït a consagracions prematures d'escriptors amb moltes ambicions i aspiracions, que apunten qualitats i maneres, però que encara no han publicat resultats satisfactoris, dignes de tant de premi i de tanta lloança. Sembla talment que se sàpiguen portadors de tant de talent, que ni es plantegen que de vegades la primera redacció d'una novel·la pot ser un excel·lent punt de partida i un penós resultat final. Ficar-se abans d'hora a la piscina dels taurons voraços, abans de tenir un món, una personalitat i una veu pròpia, per nedar en les aigües minades de la "literatura de premi", condueix indefectiblement a embrancar-se en temes oportunistes, amb revestiment de portland culturalista però de lectura plàcida i endormiscada: condueix al best-seller formulari, amb ínfules de lucidesa i respectabilitat.

Hi ha qui ha comparat la nova novel·la de Comes, La batalla de Walter Stamm (Premi Josep Pla 2008), amb la de Jonathan Littell i fa molt mal fet: no tenen res a veure. Littell confessa que abans d'haver dedicat quatre mesos a escriure Les benignes, es va passar una dècada llegint i recollint informació, fent entrevistes als implicats en els fets de la ficció, deixant-se intoxicar pel món que només la novel·la podia conjurar. Tot apunta que Comes s'ha estalviat els deu anys d'intoxicació prescriptiva i ha passat directament a dedicar alguns mesos a escriure sobre els camps de concentració i sobre la segona guerra mundial com si fos el primer que ho fa: com si no ressonessin en la seva memòria i en la nostra milers d'imatges i relats previs. Buscant probablement la immediatesa intensa de la transmissió del patiment i de l'horror a l'engròs, però només trobant al capdavall la farragosa reiteració d'escenes planes, sense harmònics, sense sentit ni capacitat d'indagació: l'obvietat enunciada des de l'inici (que la guerra fa sortir del cau la bèstia i deshumanitza) s'exemplifica en casos i anècdotes brutals fins a la sacietat.

No hi ha cosa menys excitant que veure un amic jugar a la Playstation. L'estètica enlluernadora de la simulació d'alta resolució empeny i omple de sentit el trajecte del jugador que avança amb la metralleta a la mà entre les ruïnes, els esclats de les bombes i els cossos esventrats. A aquell que s'ho mira sense els comandaments del joc, ja li està bé, però al cap de deu minuts ja no hi veu la gràcia. Una sensació similar d'estranyament experimenta el lector d'aquest llibre. La novel·la fa avançar el protagonista per un malson continuat de tortures, patiments, bombes i batalles com qui veu passar pantalles d'un videojoc, amb punts àlgids de tonalitat gore o esporàdiques reflexions cellajuntes sobre la condició humana. La prolixitat descriptiva acaba fent que hom pensi més en les novel·les de guerra de Sven Hassell que en cap altra cosa.

Va escriure Paul Virilio que la guerra va fer entrar el cinema en les poètiques del realisme: habitar la batalla i documentar el que hi passa fa que el registre sigui més important que el relat. Comes, que ha traduït Balzac amb tota solvència, es mou bé en la transmissió d'escenes i batalles: els imprimeix ritme i concreció imaginativa, però s'hi instal·la i no hi posa res més: el protagonista és a tot estirar una càmera: es limita a retransmetre, com si fos un esdeveniment esportiu urgent, el moviment de les tropes, les mossegades del general hivern o la immundícia de les vísceres d'algun desgraciat. Confia en l'impacte significatiu que tenen en si mateixos els munyons i les masses encefàliques escampades, regades amb reflexions, cites de Dant o de Shakespeare, i amb un final indescriptiblement bonista.