"Ara només es fomenten els best-sellers"

Les vendes discogràfiques estan caient de forma alarmant però no tots els sectors relacionats amb la música viuen la crisi amb la mateixa amargor. Per exemple, des de fa tres anys l'editorial barcelonina Global Rhythm ha centrat el gruix de la seva política d'edició en la música, i amb magnífics resultats. Van obrir foc amb les memòries de Bob Dylan i han seguit amb les biografies, entre altres, de James Brown, Billie Holiday, Ray Charles, Tom Waitts, Bill Evans, Johnny Cash o Andy Summers, al costat de monogràfics dedicats a discos històrics (l' Exodus de Bob Marley o el Sgt. Peppers dels Beatles). Entre els seus èxits més recents destaquen les memòries del productor Joe Boyd (Blancas bicicletas), les del dj Laurent Garnier i, fa només uns dies, les d'Eric Clapton o Robert Crumb. El motor d'aquest terratrèmol és un arqueòleg aficionat a la percussió amb antecedents en l'edició de fascicles per a quioscos: Julián Viñuales, un autèntic volcà en perpètua erupció que desborda entusiasme per tots els porus de la pell. Entre les muntanyes de llibres i discos que abarroten la seva taula destaquen ja algunes de les seves imminents edicions: la biografia d'Elvis Presley, la història del segell ECM i les autobiografies de Woody Guthrie, Art Pepper o Dizzy Gillespie.

"Els espais en els punts de venda dedicats a les editorials independents quasi han desaparegut"

"Qui es queixa de la crisi són els grans grups discogràfics. Els petits segueixen venent"

Pregunta. Per què cap editorial no havia explotat a fons aquest sector del mercat abans?

Resposta. Algunes editorials petites s'havien atrevit a publicar alguna cosa, però mai de forma continuada.

P. Per què les grans editorials han deixat de costat la música?

R. S'han uniformat els gustos i els grans grups prioritzen les edicions de rendibilitat immediata. Es busca el llibre del moment i es menyspreen els projectes a llarg termini. El model de negoci s'ha invertit: abans la idea era aconseguir un fons de catàleg, ara només es fomenten els best-sellers. És una tendència preocupant perquè les llibreries estan desbordades per tantes novetats però han d'aceptar el joc per sobreviure.

P. Es publica massa?

R. Es publica tant que els espais dedicats a les editorials independents en els punts de venda gairebé han desaparegut.

P. Davant d'aquest panorama, com s'obre pas Global Rhythm?

R. Els que estem molt especialitzats tenim els nostres nínxols i no ho notem tant com els que fan, per exemple, narrativa. Nosaltres vam tenir la sort de començar amb una publicació que sabíem que ens obriria moltes portes: l'autobiografia de Bob Dylan.

P. Com una editorial desconeguda que no havia editat res va poder aconseguir els drets d'una obra que perseguien grans editorials?

R. Va ser una aposta suïcida. Oferint els calés que no tenia. Vaig veure que era la meva oportunitat, m'ho vaig jugar tot a una carta i vaig oferir el doble. Una animalada, però va sortir bé... A més, l'agència literària que representava Dylan no es va deixar seduir per les arts habituals dels grans grups i va apostar per un segell independent.

P. Aquell primer llibre es va publicar en català i castellà. La resta han estat en castellà. Tan malament van anar les vendes?

R. No és un problema de vendes, és pura incapacitat personal. Vull fer massa coses alhora i fins fa poc estava sol. Ara recuperarem l'edició en català. Un equip dirigit per Toni Cardona està treballant ja en la traducció de les lletres de Dylan. I després seguiran altres traduccions de Leonard Cohen, Cole Porter...

P. Quin és el secret per vendre llibres de música quan sembla que la música està deixant de vendre's?

R. És un fenomen curiós, però la perspectiva està una mica deformada. Al nostre mercat els llibres de música mai no han tingut una presència continuada. Ara nosaltres estem traient una o dues novetats mensuals. És a dir, hi ha més llibres de música i, per tant, es ven més quantitat però no vol dir que ara els llibres es venguin més que abans, simplement hi ha més oferta. La paradoxa és que ocorre en un moment en què el model de negoci de la indústria discogràfica trontolla. De tota manera, hi ha petites discogràfiques independents que continuen venent discos, els que es queixen de la crisi són els grans grups.

P. Està canviant el model de negoci?

R. Completament, crec que la indústria ha fet ja el recorregut complet. Jo mateix he deixat de vendre col·leccions de discos en quioscos i, com una forma de finançar l'editorial, faig d'agent d'alguns artistes. Vaig començar el 2005 amb Diana Krall, l'any passat amb Bobby McFerrin i aquest any ja he venut al Grec John Surman i al festival de Cap Roig, la reunió de Return to forever. Havia de portar, també al Grec, Steve Reich i l'Ensemble Modern però el nou director està redissenyant el festival i donant més importància al teatre i a la dansa.

P. A nivell personal, com un arqueòleg deixa les excavacions i es dedica a editar llibres de música?

R. Sempre vaig compaginar la passió per la música, la percussió en concret, amb l'estudi de l'arqueologia, que em permetia tenir un perfil acadèmic més convencional. Per al meu pare la música era sinònim de descontrol. A casa em van prohibir la música i he acabat guanyant-me la vida amb llibres de música! En acabar la carrera vaig treballar en una excavació a Belize per a la universitat canadenca de Trent i després vaig començar a ajudar a l'editorial del meu pare, però m'avorria molt. Com que no va voler entrar en coses de música vaig passar a treballar amb Time Life i allà vaig començar amb els fascicles per a quiosc. Vam fer la història de Blue Note, la de Verve i una col·lecció de música brasilera. El 1999 vaig pensar que si tenia contactes, coneixements i idees, millor que m'ho muntés pel meu compte. Vaig fer tres col·leccions de discos però només va funcionar la primera, Veus del jazz.

P: Per què torna al llibre convencional?

R: Al quiosc ens dirigíem a un grup de poder adquisitiu baix i crèiem que l'interès duraria més temps però no va ser així, les descàrregues d'Internet van canviar-ho tot. Llavors vaig fer un pas enrere amb totes les conseqüències i me'n vaig anar al suport tecnològic més antic: el llibre.

P. Quins altres projectes té entre mans?

R. Una història de la cançó Lili Marlen. Rosa Sala, una germanista i traductora que dóna classes a dues universitats alemanyes, ha fet una recerca arqueològica increïble localitzant més de 400 versions de la cançó i ha anat estudiat l'evolució de la lletra contextualitzant-la en cada cas. Fins i tot la División Azul en va fer una, però no hem trobat el disc. També estem treballant en una col·lecció d'assaigs, una altra dedicada a les dones i, al final, no he pogut resistir-m'hi, ens llançarem a la narrativa.