Apostatar

Recordo sovint, i aquests dies més, les paraules del filòsof alemany Jürgen Habermas (Düsseldorf, 1929) quan va rebre el Premi de la Pau a la Fira del Llibre de Frankfurt. "Si volem evitar un xoc de civilitzacions, hem de reflexionar sobre el nostre propi procés de secularització, que no ha acabat encara". Era un moment molt complicat. Això ho va dir el 14 d'octubre de 2001, un mes i escaig després de l'atemptat contra les Torres Bessones. Tothom a Frankfurt pensava que aquesta vegada, vista la magnitud de la catàstrofe als Estats Units, amb repercussions al món sencer, Habermas es mossegaria la llengua. Però no. "Només si ens adonem del que la secularització significa a les nostres pròpies societats postseculars" es podrà valorar el risc d'una secularització equivocada a d'altres parts del món", va dir.

El pensador va fer una llista d'algunes de les coses que passen a les presumptes societats "postsecularitzades": les relacions Estat-religió, el fre a la investigació biogenètica... "Les esclerotitzades ortodòxies existeixen tant a Occident com al proper i llunyà Orient, tant entre catòlics i jueus com entre musulmans". Només ens queda un "bri d'esperança per a la raó", vadir Habermas.

Han passat més de set anys de les paraules del filòsof i la culminació d'aquest procés de secularització sembla més lluny que mai. Només cal recordar les recents paraules del portaveu de la Conferència Episcopal, Juan Antonio Martínez Camino: el laïcisme és una amenaça per a la democràcia, el consell de què votem el partit i el programa que més valor doni a la "dimensió moral de la vida". Quina dimensió moral de la vida? La seva o la meva? La seva dóna suport a la dreta més cavernària, la meva està amb la laïcització, amb els drets que tant ens ha costat d'aconseguir. Per què hem de mantenir el Concordat amb el Vaticà? Per què han de rebre diners de l'erari públic? Per què no fan públics els seus béns patrimonials?

Què podem fer? Ahir el número tres d'ICV-EUiA al Congrés per Barcelona, Joan Josep Nuet, va iniciar els tràmits per apostatar. Pot ser un bon camí. Així no serem part de les estadístiques de l'Espanya catòlica. Però no és fàcil. Apostatar costa tant o més que donar-se de baixa d'una companyia de telefonia mòbil.