Happy birthday to you

Tal dia com avui de l'any 1812, és a dir, un 7 de febrer, naixia a prop de Portsmouth l'escriptor anglès Charles Dickens. Si hagués viscut molts anys, avui en faria 196: més vivien al temps de la Bíblia, i ningú no ho troba estrany! I és un fet que l'escriptor celebra aniversari: vet aquí l'edat invariable dels que anomenem, i ho fem sense equivocar-nos, immortals. Que un diari de Barcelona hagi promogut una enquesta tirant a extravagant sobre els cinc llibres que un s'emportaria a la famosa illa deserta en què mai ningú ha anat a parar amb un llibre a sota el braç, i que en aquesta llista tan substanciosa hi hagin aparegut diverses vegades les ensopides Metamorfosis, d'Ovidi -que és com la Madame Tussaud de les lletres de Roma- i ni una sola novel·la qualsevol de Dickens ( Casa desolada , posem per cas, una obra mestra, si no us agrada la que molta gent considera gairebé tan gran com el Quijote , és a dir, Els papers pòstums del club Pickwick), que això hagi estat d'aquesta manera i no d'una altra, només vol dir que la gent té tirada a voler demostrar que valora els clàssics i els llibres considerats "importants" sense que això demostri, al mateix temps, que els ha llegits.

"Pickwick' de Dickens, és un dels llibres més cordials que ha donat la literatura universal"

Total: que no vam escriure l'article sobre Dickens que fem cada any abans de l'estiu -al cap i a la fi era una bella tradició-, i vet aquí que una neboda de l'amic Eustaqui Barjau, germanista, va advertir-nos perplexa, tot passant pel carrer del Consell de Cent, que el deute estava pendent. Encara hi som a temps, avui que és el seu aniversari. Dickens va començar a escriure el seu primer llibre quan només tenia 24 anys. S'havia fet relativament famós amb els contes aplegats amb el nom Sketches by Boz, s'havia casat amb Catherine Hogarth l'any 1836, i aquella mateixa anyada, a proposta d'un redactor de l'Evening Chronicle, treia el mes d'abril la primera entrega dels seus Pickwick Papers. L'èxit va ser escàs: de la revista se'n van vendre cap a 400 exemplars. L'autor estava encotillat per un procediment habitual a l'època, que consistia a obligar els escriptors a redactar una entrega de qualsevol novel·la a partir del dibuix que li presentés el dibuixant obbligato: en aquest cas el senyor Seymour, que, al seu torn, se sotmetia a la idea editorial que la novel·la parlaria de les aventures d'una colla escassa de ciutadans de Londres que es dediquen -cosa que era novetat prestigiosa en aquell temps- a practicar els esports més diversos, sempre amb mala traça i pitjor sort.

Dickens no s'hi va avenir mai, amb aquest costum; i, tot i que el primer dibuix de Seymour presenta, en primer terme, una canya i els estris corresponents d'anar a pescar, els membres del club que porta el nom del senyor Picwick, grassonet i gentil, no van anar-hi mai: ni en aquest primer capítol, ni en tot el llibre. Seymour es va enfadar; el director de la revista va enfurismar-se; Dickens es va enrabiar i va fer valer els seus drets. Per a sort seva, Seymour es va morir al cap d'unes quantes entregues; i el dibuixant que el va substituir, el famós H.K. Browne, dit "Phiz", pensant que si tenia raons amb l'escriptor podia perdre la feina, i potser la vida i tot, va plegar-se a les pretensions de Dickens. Primer hi hauria el text, i després la il·lustració corresponent. I així va fer-se tota la novel·la, de lliurament en lliurament, a cavall de 1836 i 37: un dels llibres més gloriosos, benhumorats, amables i caritatius que hagi donat la literatura universal els últims dos-cents anys.

Ja he dit que, al començament, se'n venien a la vora de 400 exemplars. Doncs bé: un bon dia Dickens es va inventar el personatge (i l'idiolecte; d'altra banda intraduïble) de Sam Weller, criat de Pickwick, i allò va desembocar en un dels èxits més extraordinaris i sobtats mai vistos en l'activitat literària d'Anglaterra. A partir de la quarta entrega (capítol X del llibre tal com sempre s'ha editat), les vendes van pujar fins a 40.000: cent vegades més, si no em fallen les matemàtiques. Tothom va enamorar-se de Sam, criat lleial com no se'n trobaven des de les deixies del feudalisme; tothom va fer-se amic de l'home grassonet i dels seus tres companys de lleure: Tupman, Snodgrass i Winkle; tothom va riure a cor què vols amb la malastrugança de la colla.

Han passat molts anys. Però tota Anglaterra i tots els països de llengua anglesa, i amb ells tots els que han tingut la sort de comptar amb una bella traducció d'aquesta novel·la (encara que no estigui ajustada literalment), com Catalunya, tenen avui, com no tenien abans de 1837, un llibre de debò adequat per passar una bella estona: a casa, i en una illa deserta en el pitjor dels casos. Per molts anys!