Una fantasma molt corpòria

Una fantasma com n'hi ha poques

Màrius Torres

Ajuntament de Lleida i Aula Màrius Torres

72 pàgines. 10 euros

Poc abans d'ingressar al sanatori antituberculós de Puig d'Olena, Màrius Torres va enllestir, el 1935, una peça teatral intitulada Una fantasma com n'hi ha poques. Es tracta d'una petita perla -fins ara inèdita- que ens ofereix un vessant jocós, limítrof de l'opus de l'excel·lent poeta lleidatà. Concebuda com una "farsa en tres actes", aquesta obreta no deixa de ser una comèdia amable, sentimental i irònica que mostra algunes de les constants de la poesia i de la vida de Torres: la seva passió per la música i el distanciament irònic respecte a l'esperitisme que li venia de tradició familiar.

Una fantasma com n'hi ha poques se situa en un castell goticitzant, aïllat, prop de Canterbury, on van a parar una parella de lladres de frac, August i Diana, fugint de la persecució de la policia. El propietari del castell, lord Frederic, un noble reumàtic i cec, viu als llimbs, consagrat al culte a la seva dona Elissa, morta vint-i-cinc anys enrere. En un joc teatral d'ocultacions, alternances i equívocs, August i Diana intenten d'estafar el nostàlgic lord fent veure que Elissa vaga pel castell i, mercès a les facultats psíquiques d'un mèdium, es materialitza en el món dels vius. L'objectiu és aconseguir, sense violència, l'ostentós collaret de perles que llueix Elissa en el gran retrat que presideix el vestíbul on té lloc tota l'acció de l'obra.

La refinada comèdia de Torres combina amb ironia subtil les disputes sentimentals de la parella de lladres de frac amb les fugides liricosimbolistes de l'entendridor lord Frederic. Els contrastos en la percepció de la realitat activen els mecanismes farsescs. Així, la idealització que el vell noble fa de la seva dona és molt diferent de l'opinió que n'exposen la parella de lladres de joies. La "visió" que té lord Frederic de l'espectre corpori d'Elissa topa amb el comportament faceciós dels dos intrusos. I, al capdavall, l'amor platònic del vellard es troba als antípodes de la relació tibant i pragmàtica d'August i Diana. El desenllaç de la trama s'explica, sobretot, pel canvi d'actitud de Diana, que passa de la insensibilitat a la compassió i al replantejament del seu ofici. August és el prototipus de l'home d'idees genials, fred i calculador, disposat a tot per aconseguir el seu designi. Diana, en canvi, sent una progressiva simpatia i admiració pel vell lord, s'emociona de debò en veure'l tan lliurat a l'engany i, en una reacció "heroica", evita que August se surti amb la seva.

Resolta amb divertides pinzellades de metateatralitat, l'obra entronca amb la modernitat escènica que introduïren dramaturgs com Josep M. Millàs-Raurell, Carme Montoriol o Joan Oliver i reflecteix, tal com assenyala en el preàmbul Miquel M. Gibert -que ha tingut cura de l'edició-, tant l'influx de la literatura fantàstica (Stevenson, Verne, Wells, Stoker, James) com la paròdia dels arguments -i el to- de les comèdies cinematogràfiques nord-americanes dels anys trenta, en especial de Trouble in Paradise (1932), d'Ernst Lubitsch. Més secundàriament, fa pensar també, salvant totes les distàncies, en Intermezzo (1933), de Jean Giraudoux, i el teatre elegant i cosmopolita d'entreguerres d'un Ferenc Molnár.