La muntanya de Roses

Saben qui era Francesc Jaubert de Paçà? Segurament que no. Jo no ho sabia fins que no vaig rebre, fa unes setmanes, un llibret que m'ha entusiasmat. Està escrit en un francès deliciós, clar com un diamant, i el va publicar a París, el 1833, la llibreria Gide. Porta per títol Recherches historiques et géographiques sur la montagne de Roses et le Cap de Creus. Es tracta d'un llibre difícil de trobar, que no és a cap biblioteca del país, com diu Pep Vila, que és qui n'ha preparat aquesta edició. Per això ha tingut interès en fer-ne un facsímil, per posar-lo a l'abast de les persones interessades no solament en com veia un rossellonès, que això era el senyor Jaubert de Paçà, aquesta zona nord-est de l'Empordà, sinó de tothom que, sabent una mica de francès, cosa lamentablement cada dia més rara, vulgui esplaiar-se en un text tan ben escrit. Jo crec que a Pep Vila, que a més de filòleg és poeta, segurament l'ha mogut tant aquesta qualitat de la bona escriptura com la multitud de coneixements que el text posa al nostre abast.

Els he dit que Jaubert de Paçà era rossellonès, però no els n'he dit res més. Era un erudit, nascut a Ceret el 1785 i mort a Perpinyà el 1856, de família noble, que va fer estudis civils i militars a París. Home realment il·lustrat, era jurista, historiador, agrònom, expert en temes d'irrigació, economia rural i conreus. Després de diversos càrrecs a París, es va retirar al seu Paçà natal on, a més de prosseguir en el cultiu dels seus temes habituals, es va dedicar a l'estudi de la llengua catalana. Posseïa una gran biblioteca i va ser membre de l'Académie des Sciences, de l'Institut de France, de la Societé Linnéenne, etcètera. Va escriure una gran quantitat de papers, entre els quals destaquen el Voyage en Espagne dans les années 1816, 1817, 1818, 1819, ou recherches sur les arrossages (París, 1823), on estudia els sistemes d'irrigació catalans i valencians, i aquest que motiva aquesta nota meva d'avui.

Com a mostra d'una literatura tan esplèndida en la seva precisió -llàstima que W.G. Sebald ja no hi sigui, perquè aquest llibre li hauria encantat- no em sé estar de transcriure'n un petit fragment dedicat al Cap de Creus: " Le Cap, avec sa base noircie par le schiste, avec ses roches calcinées par les éléments, avec ses flancs caverneux, se détache du continent par la crête de rochers qui sépare Jugadora de Culip. Une tour antique, ruine d'une atalaya, qui probablement succéda à un phare grec, couronne le sommet du Cap. A ses pieds, la mer mugit sans cesse, en pénétrant dans la profonde caverne de l'Enfer". (El Cap, amb la seva base ennegrida per l'esquist, amb les seves roques calcinades pels elements, amb els seus flancs cavernosos, es deslliga del continent per la cresta de rocam que separa Jugadora de Culip. Una torre antiga, ruïna d'una talaia, que probablement va succeir un far grec, corona el cim del Cap. Als seus peus, el mar mugeix sense parar, tot penetrant en la profunda cova de l'Infern.)