Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Pictor classicus sum

Jo sóc un pintor clàssic: això va escriure en algun moment Giorgio de Chirico, en llatí, tal com poden comprovar-ho els qui visiten l'exposició que l'IVAM li dedica. Per als qui no visquen a València, val la pena fer-hi un viatge només per aquesta visita, cosa que passa molt rarament. Perquè de pintors moderns que siguen verdaderament clàssics, n'hi ha molt pocs. Un pintor clàssic, en efecte, i que per això mateix és un dels més grans mestres de la modernitat, un dels quatre o cinc noms que omplen el segle XX.

L'exposició porta el títol Metafísica i arquitectura, que pot distraure el visitant fent-li pensar quina relació hi ha entre una cosa i l'altra: per mi, no n'hi ha cap, o n'hi ha ben poca. I en tot cas, si algunes d'aquestes pintures tenen correspondència amb la millor arquitectura italianes del temps de Mussolini, la metafísica hi entrava ben poc. No són les arquitectures de De Chirico, les places d'Itàlia enigmàtiques, geomètriques, les que ens eleven a la contemplació de l'ésser: és justament el classicisme impecable, l'infinit, l'atmosfera, els arcs perfectes, la perspectiva, les ombres, els fumerals rojos altíssims, les torres fetes de pisos de columnetes, la simple impossibilitat de l'absolut en calma, de l'equilibri, les figures humanes amb cap de maniquí sense cara, les estàtues d'esquena, és tot això alhora, que supera de molt l'arquitectura, el que ens pot fer sentir la densitat buida de l'existència, i disculpen l'aparent contradicció. Contemplant L'enigma di una giornata, no se sap si l'enigma és l'estàtua d'aire decimonònic que presideix l'esplanada de terra cremada, no se sap si són els dos arcs blancs de l'esquerra, l'ombra allargada a la dreta, les ombres de la figura central i de les dues figuretes mínimes del fons, que representen l'única presència humana o viva, o si és la gran torre cònica, o la xemeneia, o un aire fosc i tenebrós, o si l'enigma és tot alhora, tot junt. O quina metafísica deu ser la que transmeten o expressen els Meubles dans une vallée, on grans butaques impossibles esperen algú que hi puga seure, davant d'un armari gran, i al fons hi ha unes muntanyes amb un petit temple grec.

"Val la pena fer un viatge a València només per visitar l'exposició que l'IVAM dedica a Giorgio de Chirico"

No és l'arquitectura, la que ens porta a sentir el misteri, és la pintura. És la pintura d'un pintor que es defineix com a clàssic, que ha eixit del fons de l'experiència grega i del primer renaixement italià, de Paolo Uccello monumental, de Piero della Francesca hieràtic, i dels carrers i les places de Ferrara. I que amb això, i sobre això, ha construït la pintura més abstractament concreta del nostre temps, la més clàssicament contemporània.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 24 de enero de 2008