Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

Melodrama potsmodern

A la Toscana

Sergi Belbel

Proa/ TNC, 65

113 pàgines. 12 euros

Els corrents formularis de la dramatúrgia catalana han tocat fons. El culte a les formes, des dels vuitanta ençà, els ha abocat a un atzucac extenuant, del qual miren de sortir-se'n com poden. Alguns dramaturgs continuen experimentant amb els mecanismes estructurals i sostractius, però hi inclouen -molt superficialment- temes candents. Altres, en canvi, exploren gèneres com el melodrama o la comèdia per oferir productes de factura ben feta adreçats al gran públic. El resultat sembla que revela un esgotament de temes i recursos, un cert desconcert estètic, una pèrdua del plus d'experimentació i una virada cap a la comercialitat més desinhibida.

A la Toscana, de Sergi Belbel, barreja gèneres tan diversos com el sainet urbà, el melodrama sentimental, la comèdia de situació o l'esquetx coent per guarnir un joc binari, calculat i efectista, que alterna realitat i malson. L'essencialització de les escenes, totes interiors, ens remet a un espai mental, el dels deliris de Marc. Amb l'excepció de l'epíleg, on la Toscana situa el lector/espectador en l'origen -impermutable- de les tribulacions del protagonista. Així com la ciutat florentina esdevé una icona de postal, els temes de l'obra -els problemes de parella; les relacions amicals; la por a la mort; l'amenaça de la malaltia terminal; el dolor, les guerres o la desolació del món- són abordats des d'una banalitat i/o un transcendentalisme frívols i vacus.

Els personatges d'A la Toscana, com ja ho eren els de Després de la pluja (1993), són arquetips de la postmodernitat, homes i dones que ronden la quarantena, de classe mitjana alta que, després de consolidar les seves trajectòries professionals, se senten insatisfets de l'existència. Pateixen, com a retroprogres egòlatres, les psicopatologies tòpiques dels qui guanyen un bon sou i ho contemplen tot des de dalt. El protagonista, Marc, arquitecte de prestigi, viu la "crisi dels quaranta" entestat amb la sospita que la dona l'enganya amb un altre. La seva obstinació histèrica i la seva incapacitat comunicativa -que tenen un correlat en el tòtem del mòbil- el duen a abandonar-ho tot, a fugir i a recloure's en ell mateix.

L'alternança d'escenes, molt breus, vampiritzades pels patrons del guió audiovisual, aspira a mantenir l'atenció i la incògnita del lector/espectador. S'hi entrellacen, en una atmosfera mig de thriller mig de comèdia d'embolics, escenes presumptament reals amb altres d'inscrivibles en el malson o, millor dit, en un surrealisme naïf, que es confonen cap al final. I s'hi escampen també, ben dosificades, pistes, ecos i picades d'ullet -marca belbeliana- perquè es puguin relligar caps.

Coneguts els malabarismes formals, la broma florentina s'allargassa fins al tedi, perquè el conflicte del personatge -l'obsessió de sentir-se traït per la dona i les pors que se'n deriven- és tan epidèrmic que potser no cal 23 escenes més un epíleg per a desgranar-lo. Tot i l'habilitat dramatúrgica que desplega, el joc formal d'A la Toscana, un autèntic pastitx, és tan buit de contingut, tan insubstancial i asèptic de plantejament, que fa l'efecte que s'ha farcit una fórmula efectista amb una història més aviat trivial, acompanyada d'irritants -per simplistes- derives temàtiques i d'insuportables -per cíniques- moralines apocalíptiques.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 24 de enero de 2008