Titus Livi, consolador

Esperonat per l'èxit de Madame Bovary, Flaubert va decidir emprendre la redacció d'una novel·la insòlita -per molt que les narracions històriques passaven llavors per moments de glòria després dels èxits de Walter Scott- sobre la dita bellum Africum (anys 241-238), és a dir, la guerra dels mercenaris africans contra els cartaginesos, just després de la primera guerra púnica: es tracta de Salambó, obra que rep el nom d'una inventada germana d'Anníbal, de la família Barca. Quan hi treballava, el de Normandia va escriure a una amiga seva: "Que trist que s'ha d'estar, per ressuscitar Cartago!".

Just després d'aquesta guerra d'Àfrica i en cerca dels recursos que els romans els havien arrabassat arran la pèrdua de Sicília, els cartaginesos, que dominaven llavors bona part de la Hispània per sota de l'Ebre, van voler consolidar els seus dominis a la península, i -cosa greu a l'època, en què la guerra es feia amb dignitat-, burlant el pacte de no agressió que havien fet amb Roma, van començar aquesta aventura (i, com qui diu, acabar-la) amb la presa de la ciutat de Sagunt, un dels ports més estratègics de la província romana al segle III. A Espanya aquesta és una guerra tan mítica com la defensa numantina o com els fets de l'Alcázar de Toledo, i això degué ser tan conegut, a tota Europa, que fins i tot un historiador com Theodor Mommsen, a la seva Història de Roma (III, 4), tot i passar força per alt l'episodi de Sagunt -que, fet i fet, només va durar vuit o nou mesos, que solia ser la màxima durada de les guerres antigues en llocs en què l'hivern enfredoria el personal-, en diu una cosa molt salada: "Sagunt es va defensar de la manera que només saben fer-ho les ciutats espanyoles" -només hi falta música i fanfara.

"La 'Bernat Metge' ens ofereix el llibre XI de la 'Història de Roma', de Titus Livi"

De fet, qui parla més extensament dels esgarrifosos detalls del setge de Sagunt són Sili Itàlic i Apià (les Guerres ibèriques d'aquest s'haurien de traduir a la Bernat Metge). Però vet aquí que la ja dita col·lecció fundada per Francesc Cambó ens ofereix ara el Llibre XI de la Història de Roma, de Titus Livi (59 aC-17dC), en una magnífica edició a càrrec de Jordi Avilés, llatinista de la Universitat de Barcelona: Titus Livi, Història de Roma, XI, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2007. (Diré de passada que, ara que es congrien -hi haurà tempesta- els nous plans d'estudi a tot arreu, les facultats de Lletres farien bé d'ensenyar solament Filologia Clàssica, Semítica, Romànica i Neoibèrica -gallega, catalana i castellana barrejades-, i aquesta solament fins a l'any 1615, que és l'any de la Segona Part del Quixot: no passaria res si hi manqués tota la resta, que es podria estudiar perfectament en una Escola d'Idiomes).

Titus Livi, com ja he dit, no és el més dramàtic dels narradors del setge de Sagunt, però justament per això resulta més fidedigne. Ja agraden d'altres historiadors més antics, com Polibi o Sal·lusti, i més moderns, com Suetoni, però Livi té un no sé què de narrador gentil que el fa molt saludable i alliçonador. El que diu d'Anníbal és exactament l'opòsit del que es podria dir de George Bush: "Mostrava moltíssima audàcia per a afrontar els perills, moltíssim seny enmig mateix dels perills. Cap mena de fatic no podia ni cansar el seu cos ni vèncer el seu esperit: a la calor i al fred, una mateixa resistència; de menjar i beguda, una quantitat determinada per a necessitat natural, no pel plaer ... Com que el descans no l'anava a cercar ni en un matalàs tou ni en un indret silenciós, molts el veieren sovint, embolcallat amb un capot militar, jaient a terra en els posts de sentinella". I el que diu de la presa de Sagunt -ciutat orgullosa que es pensava filla de l'illa grega de Zacint- és d'una justícia històrica i d'una bellesa que entusiasmen: "Quan, a causa d'aquesta acció, s'havien estès el pànic i l'esverament per tota la ciutat ... hom sentí un altre tumult: una torre, llarg temps remoguda [pels ariets i la poliercètica del cas], s'havia esfondrat. I, en efectuar un atac a través d'aquest enfonsament una cohort de púnics ... Anníbal, convençut que en una avinentesa com aquella no havia de vacil·lar ... prengué la ciutat en un instant. Aquesta ordre cruel la demostrà gairebé inevitable el desenllaç mateix; en efecte, ¿a quin pogué perdonar dels qui, tancats amb llurs esposes i llurs fills, reduïren a cendres llurs cases sobre si mateixos, o dels qui, posseïts d'armes, no posaren fi a la lluita fins a caure moribunds?".

Flaubert estava trist a causa del seu temps històric. Nosaltres ho estem tant, del nostre, que ara és com si ja només poguéssim rescabalar-nos llegint Titus Livi i tota la Bernat Metge per escreix. I en acabat, a millor vida.