La col·lecció de Picasso

Després de trenta anys de ser exposada per primera vegada a París, arriba a Barcelona, al Museu Picasso, la col·lecció personal del pintor. Cap lloc més adient per poder-la veure, sobretot si després, o abans, fem una passejada per la col·lecció permanent del Museu per tal de veure els picassos que s'hi guarden i mirar de relacionar el que Picasso feia i allò que admirava o conservava de les obres d'altres artistes. Que aquesta col·lecció d'un no col·leccionista ens ajuda a explicar-nos més Picasso no és pas, per mi, el motiu principal de la visita a aquesta exposició, sinó un de més immediat: l'abandonar-se al plaer de la contemplació d'algunes, poques, obres mestres.

Picasso no era un col·leccionista, era un pintor. No perseguia aquesta o aquella peça per pur afany de posseir-la. D'algunes se n'enamorava i les adquiria, d'altres passaven a formar part de la col·lecció per casualitat: regals, canvis, etcètera, però no anava a la caça ni d'un autor ni d'una obra concreta. El fet és que la col·lecció de Picasso és fruit de l'atzar, en bona part, d'un atzar conduït, és clar, però no pas de cap planificació. Això va fer que, quan es va exposar, al Louvre, algú parlés fins i tot d'ensarronada. Picasso enganya el Louvre, va escriure algú, com dolent-se i alhora admirant-se de la trapelleria post mortem de l'artista. Altres van parlar d'irregularitat. Tot plegat era no entendre res. Era no entendre que el valor de la col·lecció d'un pintor, i més si aquesta és la d'un pintor com Picasso, no depèn de si tot són obres mestres sinó del fet que l'ull del pintor -i el seu cor, és clar, i també la seva butxaca- les hagi agrupades. I és el fet que formin un conjunt que les explica i explica el pintor. Per això Picasso no va voler que la col·lecció fos dispersada. Les peces, sobretot algunes, perdien tot el seu sentit si anaven a parar al costat d'altres obres del seu autor o de contemporanis seus. Així el courbet, per exemple, o el gauguin, que algú considera fals.

Però hi ha algunes peces superbes. Elles soles valen la visita al Museu Picasso. Dos cézannes i un matisse, sobretot. El mar a l'Estaque i Castell negre , del mestre d'Ais, i Cistell amb taronges, que Matisse va pintar a Tànger el 1912 i que Picasso va adquirir quan, el 1942, el va veure a l'aparador del marxant Fabiani i aquest, que havia refusat de vendre'l per sumes fabuloses, el va canviar a Picasso per una tela gran del 1906. És un quadre meravellós, una pintura sumptuosa, perfecta de composició i d'un equilibri de les zones de color que degueren entusiasmar Picasso, que deia que Matisse posava el color amb la intel·ligència i no amb els ulls. Cézanne va ser un mestre per Picasso, que va acabar instal·lant-se sota la muntanya Sainte-Victoire, "viurem a casa de Cézanne", va dir a Jacqueline quan va comprar el castell de Vauvenargues. Matisse va ser un rival, un contrincant. Quan Matisse va morir, diuen que Picasso va dir: "Ara hauré de pintar per tots dos".