Sota l'influx del 'rock and roll'

Animals de rock and roll

Àngels Bronsoms

Pòrtic

238 pàgines. 21 euros

La dècada de 1970 va ser, a Espanya, una època convulsa. Afirmació rotunda sobre la qual tothom està d'acord (encara que per les raons més diverses). Ja d'entrada va ser una dècada que va viure l'últim franquisme, la mort del dictador i els inicis de la democràcia, va veure morir Mao Zedong i Salvador Allende, l'assassinat de Salvador Puig Antich, la intervenció de Pau Casals a l'ONU, el "Ja soc aquí!" de Tarradellas, les primeres retransmissions radiofòniques de futbol en català, l'aparició del PC (l'ordinador, és clar, tot i que també es va legalitzar l'altre PC, el comunista)... La de 1970 també és la dècada del naixement del punk, d' El Víbora, del primer Zeleste, del concert dels Rolling Stones a la Monumental, del Canet Rock... i molts altres etcèteres relacionats o influïts per això que anomenem rock and roll i que no només van marcar una generació (la que els va viure) sinó tot el que va venir després. Traces que encara poden trobar-se sense necessitat de bussejar en l'underground.

La periodista gironina Àngels Bronsoms ha rebuscat en aquestes traces i els ha seguit la pista fins arribar a les arrels. Al seu llibre Animals de rock and roll, Bronsoms ha reunit divuit entrevistes amb alguns personatges que van viure aquella època sota la influència directa del rock and roll.

Només es troba a faltar la presència d'alguns músics. Els únics que apareixen són Alaska i Ramoncín, més recordats a l'ambient previ a la movida madrilenya. D'alguna manera l'absència dels autèntics protagonistes, si es parla de rock and roll , posa en primer pla els personatges secundaris: periodistes, organitzadors de concerts, fans, venedors de discos, fotògrafs, dissenyadors, dibuixants de còmic, cineastes, ... Una opció de l'autora que deixa clar ja d'entrada que, en realitat, la música no era el més important: la societat jove necessitava trobar alguna cosa a la qual aferrar-se per mostrar la seva diferència i la música (com ja ho havia estat en les dues dècades anteriors) va ser el millor dels vehicles.

Certament, si aguditzem la memòria, què va quedar del punk català d'aquells anys? Qui recorda noms nascuts musicalment en aquesta dècada que deixés la seva empremta? Difícil exercici de memòria davant el qual no queda més remei que acceptar que la tesi sobreentesa de Bronsoms és la certa: els músics locals eren el que menys importava i el que ha perdurat era tot el que es movia al seu al voltant, la societat que es va crear a partir d'una música que arribava de més enllà de les nostres fronteres.

Bronsoms parla amb, entre d'altres, Gay Mercader, Àngel Casas, Antonio Miró, Mariscal, Víctor Jou o Juli Capella. Les veus de personatges rellevants s'alternen amb altres històricament prescindibles posant totes al descobert, una vegada més, la ingenuïtat d'una societat en què a les dificultats per trobar discos (cosa increïble per a les noves generacions aferrades al ratolí) s'afegien els problemes provocats per la censura, el franquisme o les drogues.

Un retrat interessant d'una època, encara que lògicament fragmentat, realitzat, això sí, sense nostàlgia. No es tracta de portar el passat als altars sinó de col·locar-lo en el seu lloc exacte i Bronsoms ho assoleix amb una prosa fluïda que es llegix d'una tirada (com a mínim per als que vam viure aquella època).