Prop del paradís

Voldria ser capaç d'escriure això sense acompanyament i en forma de solo de trombó, per tal que d'entrada ningú se sentís temptat de llegir-ho (amb tot el que llegir comporta de processar, entendre, valorar...) i només calgués escoltar-ho, ni que sigui distretament. Si de cas, després, havent recollit al clatell el rebot de les vibracions físiques artístiques de l'aire, ja s'aniran transformant elles soles dins del crani en emocions que recorreran tot el cos i de retruc també afectaran el cervell teu, oh desemparat lector! El 'després' que ara fa un moment he dit de fet ja ha arribat, i ja ha passat, perquè era un 'ara mateix' disfressat de 'ja ha passat una estona' perquè es tracta de coses que vénen a l'ànima sense haver-se passejat pel cervell, més aviat podríem dir que se l'han passejat, en el sentit de driblat, i a la cervellera li fa l'efecte que li han arribat 'després', quan en realitat és ella que hi ha fet un pèl tard.

Aquí ara ve el moment en què canvio llestament i lleugeret, sense que ni quasi s'aturi la cançó i certament sense interrompre-la, el trombó pel fiscorn, que és més greu i més breu, i la frase es torna més fonda, la cinta del parlar es fa més gruixuda, l'efecte físic de les vibracions sonores sobre els ossos esdevé més perceptible, i s'intueix com si la música es volgués fer entreparenta d'algun gruny primigeni sense perdre emperò ni un bri de la seva riquesa insondable de ser musicalitat pura però en el fons ja t'ha enredat perquè el buf del metall és de paraula articulada, per bé que intraduïble, i a més, encara que la frase sigui breu i greu, ve tan de pressa i talment empalmada amb la d'abans i amb la d'ara que en resulta allò que se'n diu un moviment perpetu, i el que costa d'entendre només és com s'ho fa el músic per respirar, perquè el que és el desplegar-se en si del ritme i del fraseig ni s'entén ni no s'entén: se sent, i t'embolica tal si fos una atmosfera carregada amb mil i un avisos i rondalles i significats que no ens els sabrem explicar mai però el que sí que sabem és, emocionalment, comprendre'ls i corprendre'ls, tu diràs, i és que es troben exactament circulant per la columna vertebral d'aquest miracle que se'n diu, en el bon sentit de la paraula, civilització, i hi són des de quan els homes van descobrir la camisa, la pinta, les paraules d'amor, l'olla al foc, els oracles, la xemeneia... i així fins al contrabaix, les ulleres de sol i la vareta màgica. O d'abans i tot.

Segons els més penetrants estudis futurs d'història antropològica de l'edat de pedra sembla bastant probable que el llenguatge articulat de les paraules aparegués entre els homes abans que la camisa de quadros. Amb la camisa llisa la cosa ja no és tan clara. Buscar, però, aquelles primeres cançons és inútil, és malgastar els esforços. Basta somiar-les, o imaginar-se-les, o sentir-ne. O llegir els poetes d'avui i fer la corresponent regla de tres coma tres tres tres tres...

I encara s'hauria de veure fins a quin punt el fracàs, alguna forma del fracàs, del desparèixer, del perdre's, forma part de l'essència, del pinyol, de la poesia i de la música. Perquè la cosa que s'assembla més a l'art són les llavors, destinades a rebentar-se.