Cap d'Any, auguris

De les nits de Cap d'Any que recorde dels darrers quinze o vint anys, algunes les he passades a Xodos amb pocs amics, jugant al dòmino i mirant la foscor de la muntanya del Penyagolosa, algunes altres a Aín, a la Serra de l'Espadà, compartint el bon xampany d'Eliseu C., una passejant per San Antonio, Texas, mentre una banda d'energúmens vestits de bisbe amb mitra i capa magna tocaven rock silvestre i el personal bevia cervesa i vomitava, una fent companyia a una persona de la família, malalta i molt estimada, una a Londres fent no sé què, una pels carrerons i les places del centre de Roma sense trobar cap restaurant obert, sopant per tot sopar una paperina de castanyes torrades i a punt de morir amb el cap esclafat per una robusta botella de xampany que caigué d'un cinquè pis a la Piazza Capranica, prop del Panteó, perquè els romans, en ser la mitjanit, llancen per la finestra la primera cosa inservible que troben a mà, i a mi el vidre pesant em passà a un pam de l'orella.

"De cara, però, a l'any entrant, sí que m'agradaria almenys expressar alguna bona intenció, desig piadós i auguris"

Només una vegada em van dur, a València, a un local nocturn, de nom Mozart potser, un sacrilegi, on feien la gran festa que sol fer-se, i l'alenada, rebuf o bafarada de soroll, gentada, confetti, serpentina, música i vapor d'alcohols va ser tan gran que a penes passada la porta vaig dir bona nit i bon any a les tres amables senyores que m'acompanyaven i me'n vaig anar discretament a casa. De manera que, ja veuen vostès, ara que hi falten pocs dies, de cara a la nit de Cap d'Any no tinc cap projecte, només miraré el foc de la llar i la muntanya fosca, i les nits equivalents passades no han estat mai cap gran cosa.

De cara, però, a l'any entrant, sí que m'agradaria almenys expressar alguna bona intenció, desig piadós i auguris. Que el 2008 i els següents la dreta espanyola ens governe tan poc com siga tècnicament possible, que encara serà massa. Que als Països Catalans cada any més gent, que sempre en serà massa poca, cavil·le que combinats en cultura, en economia, en política i en algunes altres coses ens anirà més bé que no anant separats. Que a Catalunya els partits polítics i els seus líders i els intel·lectuals orgànics o inorgànics acaben d'aclarir què volen ser quan siguen grans. Que al País Valencià paren de cobrir de ciment el litoral, que la malaltia de la llengua no esdevinga incurable i mortal, i que les diverses esquerres i el nacionalisme polític arriben per fi a la condició adulta, que no posen més fanals nocturns als carrers de València, que no facen més ciutats de les arts o les ciències o de cap altra cosa, i cap més edifici del senyor Calatrava. Però no sé si això és demanar massa.