On the road again

A peu per l'Alt Camp

Josep M. Espinàs

La Campana

253 pàgines. 15 euros

Autoestop

Toni Sala

Edicions 62

360 pàgines. 20 euros.

Hi ha qui diu que escriu per a ell mateix o per a la posteritat. No és el cas de Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927). Amb més de 80 llibres publicats, amb una sèrie ininterrompuda de més d'11.000 articles diaris al llarg de 31 anys, i ja amb 19 llibres de viatges a peu, Espinàs s'adreça sempre a lectors concrets i propers, en una conversa que esquiva per sistema la solemnitat. Va començar a mitjan dels cinquanta mirant de reflectir la realitat a través de novel·les, i ha acabat trobant esqueixos de ficció en els racons més impensats de qualsevol comarca perduda. Contra el que podria semblar a simple vista, Espinàs és un urbanita impenitent que escolta jazz mentre fuma en pipa, i que si de tant en tant es posa a caminar a peu per comarques habitades i transitables és per fer-la petar en qualsevol pedrís a l'entrada d'un poble amb personatges sense pressa. Dels seus viatges no en recordem ni els monuments ni les postes de sol, sinó el paisatge humà: frases i gestos caçats al vol.

Cadascú és presoner dels propis prejudicis. A mi l'Espinàs dels viatges a peu no em farà mai anar a cap llibreria, però sempre que m'he trobat llegint-lo he acabat reconeixent que se'n surt prou bé. A base d'apunts al natural, crea un protagonista curiós i obert a la novetat, per més minúscula que sigui: un protagonista que no busca res però troba de tot. En aquest Viatge a peu per l'Alt Camp, Espinàs arriba a fer llegidor un viatge que d'entrada no ho feia preveure gens: un viatge gairebé organitzat pel Consell Comarcal, un viatge on l'Espinàs mediàtic no para d'interferir en aquest presumpte protagonista anònim, peripatètic i conversador que s'ha anat construint. Ho salva la vivacitat de la mirada, i la fluïdesa d'una prosa que seria capaç de salvar fins i tot una setmana dins d'un ascensor del ministeri d'Hisenda. Què hi farem: segueixo peferint l'Espinàs que es tria formats menys reiterats, ritualitzats i previsibles, el de Vermell i passa, Viatge a peu pels grans magatzems, Relacions particulars ...

Ja no a peu, sinó a dit, i no tan sols per una comarca, sinó amunt i avall, fent ziga-zagues pel país, Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) no pot evitar de sentir-se dir unes quantes vegades al llarg del periple que registra a Autoestop si fa com l'Espinàs. I no. La veritat és que no fa com l'Espinàs: el seu joc apunta a una ambició més alta, però aquest cop -a diferència del seu anterior i magnífic llibre de viatges, Quatre dies a l'Àfrica-, no acaba de fer diana. El lector no acaba de saber exactament què és el que fa Sala circulant pel país en autoestop en caps de setmana intermitents amb una llibreta a la mà, sense parar d'apuntar tot el que veu. Queda clar que vol tocar país. Que s'apunta a la idea que vivim d'esquenes a la Catalunya real. Que potser ja comença a ser hora que quan es parli dels immigrants es parli dels romanesos i dels marroquins i no dels andalusos i extremenys. Queda clar també que a base de transcriure sense filtre ni propòsit clar, va omplint desenes i centenars de pàgines de retrats, diàlegs, observacions i descripcions sovint fulgurants i de tant en tant rutinàries, que en petites dosis passen molt bé, però que en conjunt no aconsegueixen acabar de dibuixar ni de transmetre gaire res més enllà de l'acumulació d'anècdotes i descripcions. És com si el seu model fos més el Baró de Maldà que Josep Pla. La prosa de Sala és, com sempre, magnífica, i el llibre té moments feliços, però ell mateix i la seva llibreta no aconsegueixen convertir-se en personatges consistents, ni aconsegueixen que els centenars de figurants i decorats que troba pel camí arribin a fer un relat o a desfer una absència de relat. MANEL OLLÉ